Deixa de ser una trista princesa

Esta és la força del coratge, de Gaza a València

que planta cara al món salvatge,

no necessita lideratges, d’ací a Kobane

segura defèn el missatge.

Tres mil cinc-cents milions de lluitadores incansables que no s’aturen mai, conquereixen espais

Sou la font de vida i la flor de tots els pobles que han unit el seu cant, caminant.

Tres mil cinc-cents milions de il·lusions emancipades creuaran tots els mars per seguir endavant.

Sou llengua materna, sou trinxera i sou la sang,

sou cada xiqueta que esta nit ha de somniar.

Deixa de ser una trista princesa,

camina la nit encesa.

Trenca els miralls i els cànons de bellesa

i les cadenes que et fan presa.

Papallones contra la violència cap a les dones

Com cada any, el departament de valencià se suma al treball de sensibilització i visibilització  de la violència cap a les dones.
Enguany recordem l'origen del dia Internacional per l'eliminació de la violència cap a les dones, decretat per la ONU en 1999 amb papallones poètiques.

"El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Es va elegir precisament el 25 de novembre per a commemorar el violent assassinat de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i Mª Teresa), conegudes també com "Las Mariposas", tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 en la República Dominicana.

Podeu llegir  ACÍ el MANIFEST CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE "DAVANT DELS MALTRACTAMENTS, TOLERÀNCIA ZERO" 
I veure les fotos d'alguns dels grups que van participar en l'activitat: Fotos

Joana Raspall, de nou.

A poc a poc van arribant les produccions de l'alumnat de 1r de batxiller.
Hui, un parell de tankes de la Joana Raspall.

Dones que escriuen poesia: Teresa Pasqual

Després del silenci temporal d'aquest blog, reiniciem la publicació amb l'excusa de la presentació  d'una nova editorial de poesia, Edicions del Buc, que s'estrena amb Teresa Pasqual i Begoña Mezquita.

I què millor que reprendre també la sèrie de  dones que escriuen poesia amb Teresa Pasqual. Aquesta vegada, a més, incorpore un text realitzat per Carla, alumna de 1r de Bat, a partir del poema de Teresa. Dones que escriuen!

Escriure:
la voluntat de ser
el clam

“Teresa Pascual treballa els versos com qui esmola el ganivet fins a aconseguirque tinguin un tall precís i ens siguin tan colpidors com els fets essencials de lavida. "

 (Ricard Garcia, sobre València Nord)

Una mateixa via

origen o destí,

anada o tornada.

Tan sols el que deixem

guarda la diferència.

Després de molts camins 

caminats

em mira la llum i 

crida. 

Crida els noms

de tot el que he deixat 

enrere. 

Una mateixa via que una volta 

caminàrem junts.

Tots junts lligats 

discretament al nostre temps. 

El que varem deixar 

i el que agafem 

fa del camí

la diferència entre el que ja no tornarà 

i el que queda per vindre. 

Serem pluja quan acabe el camí, 

sobre els que ens estimaren plourà.

Cridarà la llum el nostre nom i 

la via acabarà. 

Aniré molt lentament a la llum que crida.

(Carla Morales, 1rBat)

Joana Raspall en lila.

Un dels últims regals d'aquest final d'hivern ha estat el llibre  Batec de paraules, de Joana Raspall, poesia lírica completa, editat per El cep i la Nansa Edicions. 

Com sabeu, Joana Raspall va morir el passat 4 de desembre, als 100 anys d'edat, després d'haver viscut un any d'homenatge: 13J Any Joana Raspall
Nosaltres volem dedicar-li  aquest Dia de la Dona de 2014.
Perquè continua sent una gran desconeguda, com moltes dones que escriuen molt i molt bé i no coneixem.
Perquè no figura en els textos de literatura, com tantes... Abelló, Salvà, Ardediu, Pessarrodona
Perquè no apareix a les prestatgeries de les grans llibreries. Com cap de les altres, ni de les noves.
Perquè ens agrada la seua poesia. Clara i fresca.
Perquè volem.

I per això, esta setmana són entre nosaltres els haikús de Raspall, que en 2n de Batxiller es convertiran en aforismes:

Cada mirada 

troba una hora distinta

al seu rellotge.

I en altres grups es transformaran en origamis o en imatges plàstiques, que us anirem mostrant.

“Estimo les lletres

que formen els mots

i els llavis que els diuen,

i el cor que els entén... 

perquè als mots hi ha l’ànima de tota la gent!”

(De la Joana Raspall als nens i nenes)

Els mitjans de comunicació i el 8 de març

Els mitjans de comunicació ens informen, ens conten històries, ens expliquen com és el món i ens  donen opinions. És a dir, d'una manera o d'altra, ens donen una versió de la realitat, dirigeixen els nostres gustos i el nostre pensament. Més, encara, "als mitjans construeixen  realitat"

N'esteu d'acord?

"Els mitjans de comunicació han de ser conscients que no reflecteixen la realitat, sinó que la construeixen, i, per tant, tenen el poder de difondre imatges socials que poden esdevenir estereotips. Existeix un procés entre l’esdeveniment i la seva transmissió informativa que requereix una reflexió en relació amb els missatges que es transmetran."

(Superar els estereotips en els mitjans audiovisuals, juliol 2013)

Si no t'hi veus, no t'hi veus.

El 28% de les notícies sobre dones les identifiquen com a víctimes. En el 38% no s'hi menciona nom ni professió: són veïnes, mestresses..

Al 2008, la quota de pantalla dels homes era de 78%, la de la dona un 23 %. Per contra, la dona continua sent la protagonista de la publicitat en totes les seues vessants. 

Les dones són  protagonistes en les notícies referides al món de la moda (33%) en política (15%) o en salut i ciència (9%)

(informació treta de Dones i Mitjans de comunicació)

Què es pot fer?

Alguns suggeriments:

Afavorir la presència de tot tipus de dones, de totes les edats i les condicions familiars i socials, sense atribuir-los uns rols predetermi- nats associats a la seva condició o circumstància familiar.

Prestigiar les tasques de cura (atenció personal, material i afectiva) pel valor que realment tenen per a la sostenibilitat de l’ésser humà i evitar ridiculitzar els homes quan les realitzen.

Afavorir que els homes apareguen assumint de manera natural i habitual les tasques domèstiques i no tan sols com a professionals i/o experts.

Donar autoritat moral i científica i reconeixement social a professions “feminitzades”.

Tractar de la mateixa manera homes i dones que desenvolupen la mateixa feina.

Podeu trobar més informació a l'observatori de les dones

Dones que escriuen poesia: Laia Noguera

Laia Noguera i Clofent (Calella, 4 de març de 1983)^] és filòloga, poeta i música. Podeu trobar informació sobre ella burxant per la xarxa. o llegint el seu blog,  El blog efímer de la Laia Noguera, cosa que us recomane.

Els poemes que us presente pertany al seu llibre CAURE, premi Ausiàs March de Gandia  2011.

"L'espai és el desert,
la muntanya, una pedra,
una mica de cactus, de matoll.

El temps és el capvespre: 
uns núvols vermellosos,
l'aire molt net, la lluïsor.

L'horitzó des del cim
de la muntanya.

La casa és aquí."


Jo no camino
Jo no camino

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Trobareu més informació i més poemes a 
La poeta del mes
Daltabaix poètic
El blog efímer

25 de novembre: un cant d'esperança.

UN POEMA de Nadià Anjoman en el

Dia internacional contra la violència masclista

Cap desig d’obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar i no cantar.

Per què hauria de parlar de la dolçor, 

quan sent amargor?

Ai, el puny de l’opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puga ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

Amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

La meua boca hauria d’estar segellada.

Ai, cor meu, tu saps que és primavera

i hora de celebrar-lo.

Què hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silencia molt de temps,

però no oblide mai la melodia,

perquè cada moment xiuxiuege

les cançons des del meu cor,

Que em recorden

El dia que reentaré aquesta gàbia

I volaré d’aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

Del poemari Jo, que no he valgut més que els budells d'un gos, publicat per Edicions 96, a la col.lecció Razef. Versions de Josep Vicent Cabrera.

Del video:

Pepa Espasa, obra plàstica ‪http://www.pepaespasa.eu


Nadià Anjoman, poemes


Josep Vicent Cabrera, traducció i recitació ‪http://versostriats.blogspot.com


Maria Josep Escrivà, recitació ‪http://burreracomprimida.blogspot.com (bloc col.lectiu)
Marta Espinós, improvisació al piano ‪http://www.martaespinos.com


Edicions 96, publicació del poemari JO, QUE NO HE VALGUT ELS BUDELLS D'UN GOS ‪http://www.edicions96.com


Júlia Zàbala

Júlia Zabala (València, 1975)

"Escriu, balla, cuina, cus, viatja, somia, blogueja, estudia i treballa com a professora de secundària(...) Ha publicat El mateix silenci (1995), Raïm de vent (1996), Cendres volades (2000) i El cercle de les ànimes (2005). Actualment viu a Vilanova i la Geltrú i dóna forma a un nou poemari mentre comença a treballar en un projecte de narrativa.
Us deixe un parell de poemes, el primer tret de l'antologia de poesia valenciana actual Tibar l'arc . El segon (un fragment, només) del bloc d'Ernest Ferrés. 
Gaudiu-los!

V

"yo tuve el placer de arder, es decir,

de llenar mi destino" 

Rafael Arévalo Martínez

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final    d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que em cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.

[El cercle de les ànimes]

"Els amors no són mai impossibles.

Impossible és el càntic africà de les sirenes,

criatures de mística llàgrima i mítica llegenda 

que animen la dansa insomne i les albades de sal.

Impossibles són les llunes de Júpiter al voltant del coll de la Princesa Dormida.

Impossible respirar l’absència cristal·lina de les teues paraules.

Però els amors no són mai impossibles.

..."

Continua llegint a La República Poètica de l'Ernest Farrés. A més, hi ha més poemes de l'autora a
Daltabaix poètic
Blog personal: Casa amb jardí

M. Josep Escrivà. De mar compartida

Fa una mica de respecte escriure sobre alguna persona quan saps que l' arribarà, que llegirà el que has escrit. Però tampoc no vols deixar de fer-ho, a l'espera ingènua que aquella siga comprensiva i entenga  les teues limitacions. Allà vinc, doncs!
Com lectora  "inquieta"  havia llegit d'ella algun poema espars, sabia d'algun dels seus premis o la seua participació en  recitals poètics (podeu escoltar-la ací), havia tingut entre les mans algun dels seus llibres, però no ha estat fins que la vaig trobar i en parlàrem que ha arribat el moment de presentar-vos-la.
M. Josep Escrivà és, entre d'altres moltes coses, poetessa. Del Grau de Gandia. (El  seu currículum el podeu trobar, com no, si HI cliqueu.)
Ha publicat diversos poemaris propis, ( l'últim Flors a casa , 2007, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2007),  traduccions (El codi de la pell  de Miren Agur Meabe, publicat per Edicions 96 entre d'altres) i ha estat inclosa en diverses antologies, entre elles, Vosaltres, paraules 25 anys de poesia al País Valencià (Ed Bromera, 2003), o Parlano le donne. Poetesse catalane del XXI secolo (Nàpols, 2008). I a més d'altres moltes coses, escriu al blog  La burrera comprimida -feu-hi un tomb!.


I ja va bé. Llegiu-la!

 (Podeu trobar més coses d'ella als enllaços de sota.) 

DE MAR COMPARTIDA

L'aire tremola amb cada vol d'ocell.
Cau la tarda i una dona camina
per platges desmaiades:
passos marcits, pell clara.
Amb algun convenciment camina
fins al límit abrupte de les roques.
Vacil.la un instant, escull la fita
exacta i llança al mar engrunes de pa
que trau d'alguna butxaca.
La dona riu, enfrontada a les ones,
quan els peixos s'acosten
a menjar-se-li el riure,
fins que s'apaga el desvari d'escates
i contempla en silenci com retorna la calma.
Així, cada vesprada existirà
un camí cara a cara amb l'últim sol.
Mentre la dona -pell
salada, passos clars-
crega que el gran motiu
per caminar se'l trau d'una butxaca.
I que no nedarien els peixos, si no fóra
amb l'única esperança de buscar-li les mans
felices i amples, com dues magnòlies.

Flors a casa, Barcelona, Ed. 62, 2007.

Més poemes a  Magpoesia
Podeu llegir  la seua opinió sobre la funció de la poesia i altres coses si cliqueu ACÍ
M. Josep  Escrivà a Saforíssims
Currículum bàsic a Valldigna poesia

Poesia de dones per al 8 de març

Dimarts, 6 de març de 2012, 19.30 h amb motiu del

«8 de Març» Dia Internacional de les Dones

RECITAL DE JOVES POETES

Alba Camarasa i Baixauli,

Aina Garcia Carbó,

Ainoa Lorca

Coordina: Isabel Robles

A l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (Edifici El Segle, c/ Sant Ferran, 12. València)


A poc a poc us aniré completant la informació.

Alba Camarasa i Baixauli (Guadassuar -Ribera Alta-, 1987). És diplomada en Educació Social, i actualment és estudiant de Postgrau en la Universitat de València.Apologia dels dies va ser Premi de Poesia Jordi de Sant Jordi Ciutat de la Vall d´Uixó, 2008.

D'ANTICS ESTIUS


Alba Camarasa Baixauli

L’estiu era
un estol de rantelles sobre el meló
d’Alger encetat després de dinar.
L’estiu corria
amb l’oreig suau del vent
a poqueta nit.
L’estiu eren les passejades
i les paraules creuades
pels veïns al trobar-se pel terme.
L’estiu anava pintat amb el blanc
de la calç dels corrals, tacats de morat
per les buguenvíl•lies amables.
L’estiu solia anar cobert de l’olor
embriaga del gesmil que entrava
d’amagatotis per les finestres obertes.
L’estiu seia al panerot a la porta de casa.
Allí recitava històries d’antics estius
més frescos, i més blancs, i amb menys pa al rebost.
L’estiu anava en bicicleta
sota el sol vitamínic de la vesprada
entre tarongers que dibuixaven el camp.
L’estiu nedava en la sèquia
lluitant contra el corrent, enjogassat,
entre insectes protagonistes de mil llegendes.
L’estiu era furtar nísprols i figues
mossegades pels ocells, que les feia dolces,
i fer cruixir la pell de les prunes que portava el pare del camp.
El punt àlgid de la vida de l’infant.

Buscar pedres arredonides i pintar-les amb pinzells secs.
Fer punt de creu a la part fresca de la casa en l’hora de més caliu.
L’estiu era la primavera vestida amb poca roba.
L’estiu era amarar-se de rosada per oblidar la calor.
L’estiu era estimar l’estiu i ballar-li les gràcies.

Wisława Szymborska. Per recordar.

La poetessa polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura el 1996, ha mort hui, als 88 anys.
SOTA UNA PETITA ESTRELLA
Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc. Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí. Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d’aigua.
I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,
contemplant, immòbil, sempre el mateix punt,
perdona’m, encara que només siguis un ocell dissecat.
[...]
No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques, i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.

«Cebula», de Wisława Szymborska from blocsdelletres on Vimeo. Les lletres en versió original i català, ací
Wislawa Szymborska
Visita per més poemes Bibliopoemes

Dones que escriuen poesia: Maria Fullana

Amb Maria passa que de tan a prop quasi passa desapercebuda. Diuen que és tímida, que no vol massa romanços, però la podem veure recitant poemes allà on la inviten.
Nasqué a València  el 1958. Llicenciada en Filologia, és professora en excedència. La seua obra poètica s'aplega, de moment, en quatre reculls: "Cants mimètics" (Alcoi, 1985), "I escadussers" (La Forest d'Arana, 1987), "Blues" (Gregal, 1989) i "Ícara" (Amós Belinchón, 1990). També és autora de narrativa: Joc de dames (1992), Contes feiners. (1990) i de narrativa infantil infantil: Bon viatge fa la Cadornera (1995).Ha participat en les obres col·lectives Premis de poesia Senyoriu d'Ausiàs Marc, 1997, i Microsexe, 1998

Fuga en fa Caixes de peix fresc, freixura, fre ferreny de freda fenedura faran feliç fortuna, ferradura, fotran falses flors al fèretre fosc d’un fúnebre final foll. Ferirà el faig la seua falç de corfa fusta al fang fixat al ferro forjat per força forejant fers xalocs, fermant fervors i festes de fiscorns quan fon la flama d’un flascó la forma fascinada de la fletxa.

Magpoesia
La paraula vola
Les hordes feixistes, recitat per Maria
concepte de poesia
poesia valenciana actual

Dones que escriuen poesia: Encarna Sant-Celoni.

Ho tenia pendent, ho confesse, dedicar-li una entrada  He descobert un fum poetes a partir de la seua antologia Eròtiques i despentinades, i les he disfrutades, però a ella no li havia arribat el moment. Potser calia arribar a l'estiu, compartir  concert a la fresca  i  conversa sobre poesia de dones i estima per la llengua -propiciada per Rodamons- a les festes d'Alboraia, poble on viu Encarna. Com que només vull fer-vos una proposta -proposició-, un suggeriment, un tast perquè us vinga de gust llegir-la ia la xarxa hi ha molta informació sobre ella, només heu de seguir els enllaços.

Encarna Sant-Celoni i Verger (1959, Tavernes de la Valldigna, la Safor). Treballa de traductora-correctora  des de 1992. Escriu narrativa i poesia, fa de recopiladora i de "dinamitzadora lingüística". També d'activista cultural i literària. 

Per saber més coses seues, pitgeu ací
Els seus llibres de poesia -fins ara:


Sénia de petits vicis (1989)
Arran de pantomima (1991):

el dia ja s'acosta
la son lliura una pols groguenca
a cada llampurna del migdia
i jo
m'esglaie com la lluna
bevent-ne el lleu licor
fonent-me amb el tast
d'una enyorança

aconseguiré el reclòs del teu secret
i reprenent la bromera del teu alè
podré a la fi
esquerdar el teu més gran
íntim
abaltiment

deixa'm veure't plenament
trimil.lenària
brogint sense veu
l'últim cruixit de les paraules
fins al darrer i més distant espai de fang

no em guanyarà la teua malenconiosa mania
no retindré el fogueig de la teua anada-vinguda
no cauré damunt dels teus muscles
ni m'abismaré dins de la teua esquena

n'era redona la línia
la textura tendra
vermellosa la imatge
incitant la teua dansa

deixares en mi
ben endins

la teua empremta

Dèria i fal·lera (1996) i 

Sediments d'albaïna i maregassa (2002):

 GÈMINIS

Com dos bessons a l'inrevés,
la teua ànima i la mia:
quan l'una mira, l'altra veu;
quan l'una seu, l'altra camina. 

Novel·les i narrativa breu:
Siamangorina. 1986. 
Al cor, la quimereta. 2002;
La primera misiva, mais ce n'est pas la dernière.  1984. 
Dotze contes i una nota necrològica.  1985. 
Guarda't dels jocs del destí.  2005
Avern i edén,  2006.

Podeu continuar mirant coses seues a:
Poesia de la proximitat.

Antologia de narrativa
Entrevista amb l'autora: "El feminisme és una manera de viure que completa l'humanisme; i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres".

Dones que escriuen : Isabel Garcia Canet

L’OFICI DE VIURE

Viure és cercar el plaer de l’ofici
treballar les hores com l’artesà la forma,
l’ermità el silenci,
el vianant el trajecte,
l’amant la fosca.

Predir el vol llunyà de la tempesta com l’au,
emigrar amb l’agilitat de l’ull
que apadrina el paisatge
desposant-lo al calaix amb el desordre just
per vèncer la misèria.

Emfilem-nos a l’heura de ferro
i dibuixem el color del vi,
fermentats ens sabrem al moll de la paraula
tastarem el blanc, el negre, el rosat,
parlarem de l’ofici; si en calen més hores.

Isabel Garcia Canet va estar la guanyadora del XII Premi Vicent Andrés Estellés amb el poemari L'os de la Música, el llibre que es presentarà la setmana vinent.

Hem après amb el temps a saber esperar:

a garbellar el fruit

                          i destriar-ne la corfa,
i ara ens sorprèn l’art d’estimar:
gremi que s’extingeix a colps de colze tosc
damunt la taula coixa.

El poemari es presentarà dijous 16 de juny, a les 20 h, a Ca Revolta (C/ Santa Teresa, 10).    A més de l'autora, hi intervindrà l'escriptor, professor i assagista, Vicent Alonso.

 Per llegir alguns dels seus poemes, podeu anar a la pàgina de Magpoesia dedicada a l'autora.

Dones que escriuen poesia: Coloma Lleal

Dels dels sons
Hauria pogut tenir
una existència
tranquil·la
embolcallada
per uns pares amants
que cantessin pels segles dels segles
els encants
d'una filla com cal

però estimo massa
la meva petita i pobra llibertat
i em revolto
contra tota nosa
que no em deixi respirar
l'aire que em plau

hauria pogut tenir una d'aquelles existències
balbes
on no compta res més
que un vell somni
i un clar de lluna
i un sublim amor
idealitzat
però estimo massa
tots els racons del teu cos
i la tebior dels teus llavis
i el calfred de les teves mans
color de mel

i malgrat tota la comoditat
que em profetitzen
vells assenyats
sé del cert
que ara i sempre
i per tots els segles dels segles
necessitem per viure
aquesta petita lluita
sense ni crits ni plors
i aquesta espurna
de rebel·lia
a la punta de la sang.

(Dins de Dels dels sons. Badalona: Ajuntament de Badalona, 1987, p. 15-16). 

Coloma Lleal (Ceuta, 1944). Poeta, narradora i catedràtica de filologia de la Universitat de Barcelona.
L'any 1965 guanya l'englantina d'or als Jocs Florals de París amb el poemari Plany a quatre veus i com a poeta ha publicat les obres Poemes (1967), Dels dels sons (1987) i Com si fos una elegia (2001). Té poemes traduïts al portuguès, al francès, al castellà i al rus i obra dispersa en antologies poètiques com Antología poética de la lengua catalana (puesta en versos castellanos) (1965) o Poesia Catalana de la Guerra d'Espanya i de la Resistència (1969). -Tret d'Escriptors.cat-

Dones que escriuen: Anna Aguilar-Amat

Sobre la poesia: La poesia és un art infinit que es fa per tal de superar les limitacions del llenguatge i del pensament convencional i consensuat . (...) Jo diria que és l'art de la combinatòria i el reciclatge: l'habilitat de relacionar coses que existeixen per separat i que juntes formen molt més que dos.(...)
de

DIRAN

A la manera de Maram al-Masri

Diran que tu m’estimes només

perquè et dono el meu llit i

també les estances del meu cor.

Però jo sé que m’estimes perquè

allà endins, res no és teu, res meu.

Diran que jo t’estimo només

perquè tinc por de la soledat,

però tu saps que són molts els ocells

que visiten els meus dies

i marxen plorant

perquè t’escullo a tu.

Diran que tu m’estimes només

pels luxes que trobes en la meva

companyia, però jo sé com

et criden les cireres de bosc

des del fons del jardí,

vermelles com rubís,

demanant que les miris i les toquis.

Diran que tu i jo som diferents en tot,

mentre els nens que érem

juguen a la xarranca,

s’amaguen rere roques de suro,

fan rius de paper de plata

en un pessebre,

llancen pedres planes que boten damunt l’aigua

...

i riuen.

Podeu visitar la pàgina de l'autora su cliqueu ací i trobar la seua biografia al corpus literari de Joan Ducros.
A Barcelona review hi trobareu més poemes. Més informació de l'ultim llibre publicat, a La república Poètica

Dones que escriuen: Anna Montero

BUSQUE PARAULES

busque paraules per dir
la teua absència,
aquest estiu que un vent sense nom crema.

busque paraules i et dic infinita,
infinitament plena en l´obaga d´aquest crepuscle
i en llum que la nit amaga. 

busque paraules per dir el teu cos,
cristalls de llum
al fons d´una argila sense final.

busque paraules per dir-te i el temps
calla i és el buit del teu pas
murmuri o penombra.

busque paraules i et dic flama i terra,
vent i lluna, dic aire i amor dic.
i dic l´aigua antiga del teu somriure.

busque paraules per dir-te
i creix el nom de la tristesa
al llindar d´una tardor
que estranyament apunta.
 
"És possible que ja haja dit tot el que havia de dir". Amb aquestes paraules s'bri l'entrevista que publica hui  el Quadern (El País), on ens explica algunes coses del seu últim poemari : Telarinyes és el llibre que més s'acosta al que jo volia expressar". Així, de la manera d'escriure poesia, diu
"Em passa molt que em vénen al cap versos solts. I, és curiós, cada vegada se m'esborren menys. Continue funcionant per amalgama:elements visuals, poètics o de l'experiència em porten d'un poema a l'altre"
Per alguna raó, potser per algunes de les paraules que hi diu, el nostre homenatge des d'ací.

Anna Montero (València, 1954):Professora, poeta i traductora . Llicenciada en Filologia Romànica. Ha publicat Polsim de lluna (Ed. Víctor Orenga, 1983), Arbres de l’exili (Gregal, 1988), Traç 45 (Plaqueta, 1990), La meitat fosca (Edicions Alfons el Magnànim, 1994), Com si tornés d’enlloc (Eumo/Quaderns de Samarcanda, 1999).

Anna Montero i Isabel Clara Simó, premisliteraris Ciutat de Gandia 2010 

.Podeu continuar buscant i trobant poemes d'Anna Montero als diversos enllaços:
Quadern El Pais: article a propòsit de la publicació del llibre Telarinyes
terra i foc
poemes a Daltabaix poètic
a Poesia catalana d'ahir i de hui
a Barcelona review
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/anna-montero

 Homenatge a María-Mercè Marçal Empuries 1998 ISBN84-7596-625-X

Dones que escriuen: Marta Pessarrodona

1941). PMarta Pessarrodona i Artigues (1941) poetessa i crítica literària. Diuen els crítics que la  seva poesia és realista,   sense massa artifici, i sovint sembla nàixer  del record, però amb compromís feminista. Escriu articles a Avui i El Temps, i últimanent ha publicat L'exili violeta, un assaig al voltant de l'exili de les dones artístes quan va acabar la guerra civil. Si cliqueu ACÍ podeu veure el video de la presentació del llibre.

Ací us deixe un parell dels seus poemes.

Coses que m’estimo

Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes,

d'uns poemes poc assequibles;

o la imatge d'escuma benigna

de la platja de quan era petita.

El so del piano un matí de diumenge
amb l’estrall del fred a la gespa;
o la tebior de la llum de maig
i la tendresa d’una primavera incerta.

El meu plor per la mort d'un estel,
anònim perquè la nit m'hi convida,
i les imatges de l'amor,
nio perdut ni finit, fent-me companyia.

La lluita per una causa,
sens dubte justa i digna,
i tot l’escalf de la mà sabuda,
perduda en mi i sense massa guia.

La mirada humida de la Nessa
la seva sobtada alegria;
i les coses que no sé
i tots els desigs que tindré un dia. Antologia. Editorial Meteora 2007


PER MARIA ANTÒNIA, CATERINA I CLEMENTINA I TANTES -NO MOLTES-D’ALTRES
Sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d’allò que volíem.

Sabia que vosaltres sabíeu

molt més del que vau escriure;

que vau ser més agosarades

que la valentia que us calia.

Sabia que hi havia,

rere tants frens, tantes traves,

tantes portes doctes i tancades,

una deu on apaivagar set i gana.

Sabia que teníeu bocins del tot

(ho he sabut gairebé sempre,

més enllà de silencis burletes)

que m’estalviaven mots de massa.

Sabia que calia cercar-vos

(furgar per edicions no gens assequibles)

llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,

precedents de la nostra mala vida.

Per saber més, seguiu aquests enllaços:

Marta Pessarrodona LletrA

Antologia de textos a Magpoesia

Fragment l'altre exili, narrativa

Corpus Literari. Marta Pessarrodona