Deixa de ser una trista princesa

Esta és la força del coratge, de Gaza a València

que planta cara al món salvatge,

no necessita lideratges, d’ací a Kobane

segura defèn el missatge.

Tres mil cinc-cents milions de lluitadores incansables que no s’aturen mai, conquereixen espais

Sou la font de vida i la flor de tots els pobles que han unit el seu cant, caminant.

Tres mil cinc-cents milions de il·lusions emancipades creuaran tots els mars per seguir endavant.

Sou llengua materna, sou trinxera i sou la sang,

sou cada xiqueta que esta nit ha de somniar.

Deixa de ser una trista princesa,

camina la nit encesa.

Trenca els miralls i els cànons de bellesa

i les cadenes que et fan presa.

Papallones contra la violència cap a les dones

Com cada any, el departament de valencià se suma al treball de sensibilització i visibilització  de la violència cap a les dones.
Enguany recordem l'origen del dia Internacional per l'eliminació de la violència cap a les dones, decretat per la ONU en 1999 amb papallones poètiques.

"El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Es va elegir precisament el 25 de novembre per a commemorar el violent assassinat de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i Mª Teresa), conegudes també com "Las Mariposas", tres activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 en la República Dominicana.

Podeu llegir  ACÍ el MANIFEST CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE "DAVANT DELS MALTRACTAMENTS, TOLERÀNCIA ZERO" 
I veure les fotos d'alguns dels grups que van participar en l'activitat: Fotos

Contra la violència masclista. Torna-m’ho a dir.

Jo era molt jove… als vint-i-un no tens idea de res. El món és increïble i s’obri a tu, però… quan t’obris al món, la cosa canvia.

No pensava que anava a ser així, aquell xic ho tenia tot. Tot el que un xic ha de tindre.  Era tendre, intel·ligent i amable, però les aparences enganyen, veritat?

Qui m’anava a dir que tot el que em donava m’ho anava a llevar?

Apretares les cadenes del pardalet que feres de mi, d’una forma tan suau, que ni et vaig vore. Jurares, algun dia, els dos seríem lliures. Una altra promesa trencada, estimat. Tancada a la gàbia d’or que feres per a mi, no tinc més remei que continuar veient com acabes en tot el que un dia vaig somiar. A través dels barrots que m’imposares, recorde que alguna volta vaig imaginar que seria lliure i em pregunte ara si val la pena.

Lliure? Per tornar a viure aquesta vida de merda i que talles de nou les meues ales?

Açò no és vida, és captiveri. Un captiveri immoral al qual no vols posar fi.

Doncs, bé, intenta-ho de nou. Aquest rossinyol no cantarà una nota més, no tornaré a cridar. Quan em colpeges, mira’m als ulls i digues si et sents més home quan toque terra, desfeta en llàgrimes. Digues si la força de les teues cruels mans és més intensa que la dels meus crits de ràbia i tristesa.

Quan toque terra, jura’m que m’estimes amb la teua veu afectada per la beguda. 

Torna-m’ho a dir, perquè ja no et crec.

Carla, Maria i Anna, de 4C

Dia Internacional contra la violència vers les dones 2013

I un any més, continuem sumant  dones maltractades o assassinades en un nombre difícil de pair.
Nosaltres, des de l'aula, intentem sensiblitzar l'alumnat a través de la creació, amb l'esperança que potser no massa tard s'acabe tant de dolor.

Ací us deixe el videolit preparat per Laura, Rosa i Gemma, de 4t.

Us invite a llegir el manisfest del Moviment Feminista de ValènciaValència, 25 de novembre de 2013 i a fer una ullada a les xifres que des de fa deu anys ens aporta la Redfeminista.org.

25 de novembre: un cant d'esperança.

UN POEMA de Nadià Anjoman en el

Dia internacional contra la violència masclista

Cap desig d’obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar i no cantar.

Per què hauria de parlar de la dolçor, 

quan sent amargor?

Ai, el puny de l’opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puga ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

Amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

La meua boca hauria d’estar segellada.

Ai, cor meu, tu saps que és primavera

i hora de celebrar-lo.

Què hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silencia molt de temps,

però no oblide mai la melodia,

perquè cada moment xiuxiuege

les cançons des del meu cor,

Que em recorden

El dia que reentaré aquesta gàbia

I volaré d’aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

Del poemari Jo, que no he valgut més que els budells d'un gos, publicat per Edicions 96, a la col.lecció Razef. Versions de Josep Vicent Cabrera.

Del video:

Pepa Espasa, obra plàstica ‪http://www.pepaespasa.eu


Nadià Anjoman, poemes


Josep Vicent Cabrera, traducció i recitació ‪http://versostriats.blogspot.com


Maria Josep Escrivà, recitació ‪http://burreracomprimida.blogspot.com (bloc col.lectiu)
Marta Espinós, improvisació al piano ‪http://www.martaespinos.com


Edicions 96, publicació del poemari JO, QUE NO HE VALGUT ELS BUDELLS D'UN GOS ‪http://www.edicions96.com