Ahir vam anar a veure "Poseu-me les ulleres", l'obra de teatre que es representava fins ahir al Teatre El Micalet. Segons les paraules del seu director, l'obra és "un espectacle biogràfico-misical d'assaig, que repassa la vida de l'
Estellés en ordre cronològic. Es basa en tres llibres autobiogràfics,
El tractat de les maduixes,
La parra boja i el Quadern del bonaire, en unes entrevistes que concedí als anys 70 i en gravacions de la seua família i amics. Cadascun ofereix un punt de vista, segons la seua relació amb el poeta -familiar, literària i política."
Ens vam retrobar amb l'Estellés, el poeta, el ciutadà, el pare. Per alguns, va ser la primera vegada. Per altres, com per mi, va suposar un recorregut no només per la vida i obra de l'escriptor, quasi també per la meua. Els amants fou el primer poema en llegua catalana que vaig llegir. Escoltar, de nou, els poemes més significatius amb les veus de Pilar Almeria i Joan Peris, acompanyats pel Miquel Gil i la bellíssima dansa al fons fou un plaer. Recordar vells professor -al documental, Jaume Pérez Muntaner o Vicent Salvador-, evocar alguns moments històrics -les lluites dels diaris valencians-, i recuperar paraules i futurs -el país de Fuster- fou emotiu -quasi sempre-, divertit -a estones-,i molt, molt recomanable tant per qui considerem Estellés com a part de les nostres vides com per les noves generacions. Un luxe.
Un apunt, però, amarg, fou la lectura final del
manifest dels actors i actrius valencians.És com si algunes de les situacions esmentades a l'obra retornaren. Amb la situació actual del sector, el futur dels professionals valencians, d'algunes companyies gairebé històriques -El Micalet, La Pavana...- de les produccions pròpies -en valencià- està en perill
. Molts ànims.
Em posareu...Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
Andrés Estellés, Vicent. Mort i pam Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente.Carena editors. València 2004. Pàg.128
