diumenge, 26 d’abril del 2009

Castellanisme radical. Comentari 2n Bat

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que —per això mateix— hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.
No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.


I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.


En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola —tal com les anomena la Constitució vigent— i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i —conseqüentment, i seguint la mateixa lògica— també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també —segons aquest postulat— plenament espanyol.


Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.


És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen —dilapidant diners públics— per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.


*Ferran Suay. Professor de psicobiologia. Universitat de València. LEVANTE, 23 d'abril 2009

divendres, 24 d’abril del 2009

Memòria

Va fer-nos un dia espectacular, quasi estiuenc. Arribàrem als Vivers amb el tramvia -quina sort tenir-lo tan prop. Gairebé cent persones l'omplírem. Encara no havien obert ni les casetes de llibres quan vam arribar. Distribuïts per grups, anàrem passejant, esmorzant, descansant en la gespa... fins que ens tocava entrar a la sessió de conta contes. Susú Benítez i Domingo Chinchilla ens varen contar algunes de les històries que ells coneixen tan bé, ens varen fer riure i en algun moment sentir un esglai. Passaren les històries africanes,màgiques, de dones nanes que eren deesses fins que..., les anècdotes urbanes, els contes gòtics, Mula Nasrudim... I, com era eixa història de l'ascensor?
Després, visita a les casetes, llibres que s'obrin, que es fullegen, compres... "Mestra, que bé es llig ací entre els arbres". I tornada.
i per si alguna persona de les que llegiu no vos ho cregueu, feu una mirada a les fotos...


Però no s'ha acabat. La setmana vinent Trencaclosques hi vindrà. L'esperem amb els Kamishibai

Coses de la Fira de Llibre 2009

La Fira del Llibre arriba cada any com la primavera, com les al·lèrgies i els finals de curs. És cita obligatòria per a molt i moltes de nosaltres. A més d'un passeig agradable, suposa un retrobament amb persones, amb llibres que havíem perdut -o prestat, que sovint és el mateix-, amb novetats editorials o amb llibreries. De les bones, la majoria. De les de sempre, que sembla que han desaparegut amb tanta "gran superfície".
Amb llibreters i llibreteres de "tota de vida", amb ofici, amor i plaer pels llibres.
Si llegiu açò, seguiu la meua recomanació: si voleu un llibre, si us engresca una proposta nova o un consell lector, aneu a una d'aquestes llibreries i pregunteu. Si mireu bé, si no us deixeu anar per les presses, estan ací. Deixeu-vos seduir.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Comentari: tots som el Gran Germà.

Jordi Palmer
D'AVUI.cat

Tots som el Gran Germà
George Orwell va imaginar a 1984 un estat totalitari que controlava al cent per cent la vida dels ciutadans. Un dels elements en el que es basava aquest control no era altre que un aparell de televisió capaç de captar imatges al mateix temps que en rebia. El Gran Germà disposava així d'imatges de tots i cadascun dels seus ciutadans, sabia que feien, que sentien i fins i tot que pensaven. Les càmeres al carrer i els micròfons al camp completaven una feina de vigilància de la qual no escapava ningú.

En la societat actual s'invoca sovint el gran germà per representar aquell estat repressor imaginat per Orwell. Des de les càmeres de vigilància per tot arreu fins als concursos televisius, tot sembla indicar que el malson d'Orwell s'ha fet realitat. Però no és així. La gran revolució tecnològica dels últims anys ha permès el que mai cap dictador podria haver imaginat. Avui, tots som el Gran Germà, perquè tots tenim capacitat per captar informacions i difondre-les.

Per això a la Xina persegueixen Internet, per això dubtem de l'explicació oficial de la mort d'un home a Londres durant les manifestacions contra la cimera del G-20, per això només ens creiem la meitat del que ens expliquen les fonts governamentals. Perquè ara sabem que sempre hi haurà algú amb una càmera i un accés a Internet que serà capaç de contradir l'explicació oficial. Vint-i-cinc anys després d'un 1984 que mai no va ser, el Gran Germà s'ha passat al nostre bàndol.


diumenge, 5 d’abril del 2009

Una de festa i una de llengua, dura: el text expositiu per 2n. de bat

Per ampliar el tema de text expositiu i per aclarir potser alguns dubtes, feu una mirada a aquest enllaç.

A més a més -sí, ja sé que esteu emocionats i emocionades amb la feina, l'altre dia no us quedava massa clara la nominalització. Ací teniu informació "extra"

La nominalització és un procés pel qual es transformen en substantius paraules d'altres categories (verbs, adverbis, adjectius, etc.). Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una oració o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil de llegir. En canvi, les formes verbals fan que la frase siga més àgil i clara. (seguiu llegint i fent els exercicis a la pàgina del Departament de Justícia de Gencat.

Per ampliar informació al voltant, podeu anar també a Suportpolitècnic

Trobada d'Escoles en Valencià 2009- Pobla de Farnals

El Valencià és teu

Un any més, l'IES Federica Montseny se n'ha anat de trobades.
Un any més, la participació del nostre alumnat i de les famílies ens empeny i ens anima.



Gràcies.

divendres, 3 d’abril del 2009

Fira del Llibre 2009

Anem a la Fira del LLibre!


El dia 23/04/2009 a les entre les 10'30 i les 12 hores, assistiran els nostres alumnes de 2n., 3r. i 4rt. d'ESO a l'activitat de Domingo Chinchilla i Susu Benítez

dimecres, 1 d’abril del 2009

Missatge del dia Mundial del Teatre 2009

Com es nota que porte l'aigua al meu molí... A l'entrada anterior teniu el missatge de 2008, ara us passe el de 2009, d'August Boal

MANIFEST
Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en
moments especials. Són espectaculars com a forma d’organització social i produeixen espectacles
com aquest que vostès han vingut a veure.
Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre!
No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva
familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el
bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre.
Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària
on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i, la platea, escenari. Som tots
artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.
El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre.
Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”.
Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies,
gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món
perquè sabem que un altre món és possible. Però ens pertoca a nosaltres construir-lo amb les nostres mans, entrant a escena, a l’escenari i a la vida.
Assisteixen a l’espectacle que és a punt de començar. Després, a casa, amb els amics, facin obres
vostès mateixos i vegin el que mai poden veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un event, és una forma de vida!
Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma!
Augusto Boal
www.iti-worldwide.org