LA DIXI I LES CATEGORIES LÈXIQUES I GRAMATICALS
La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un element díctic depèn precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de parla.
En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor, que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors (dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).
La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor, però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.
La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.
Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple, el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat respecte a l’emissor i el segon, llunyania.
Un enunciat amb elements díctics sols pot ésser interpretat correctament en relació amb la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar una nota del tipus Tornaré d’aquí a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les 15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc minuts després de quin moment?)
La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un element díctic depèn precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de parla.
En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor, que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors (dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).
La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor, però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.
La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.
Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple, el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat respecte a l’emissor i el segon, llunyania.
Un enunciat amb elements díctics sols pot ésser interpretat correctament en relació amb la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar una nota del tipus Tornaré d’aquí a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les 15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc minuts després de quin moment?)
Per trobar més informació, podeu anar ací
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada