Aquesta setmana us propose un text "virtual", l'ha escrit Olga Gargallo, "professora de llengua i literatura catalana. Filla, mare, companya, amiga. Dona. Militant de causes perdudes. Acròbata, amb vertigen, de la paraula."
Tot esperant laprimavera
La paraula nostra. dijous, 26 de març.
Porte un parell de dies amb ganes de denunciar un robatori: al meu poble ha desaparegut la primavera. Precisament vinc ara de la comissaria on he deixat constància dels fets. Me n’he tornat a casa amb els càrrecs fets però el funcionari, que ha pres nota de tot, m’ha assegurat que no podien fer gran cosa per resoldre el cas. Jo, molt civil, he mostrat el document que acredita el dia de la seua arribada cada any, el vint de març. Per si la cançó de Serrat era insuficient com a prova, he afegit unes fotografies del terme del meu poble on es veu clarament el cos del crim i les armes delictuoses: camps de tarongers arrencats, terra i més terra rogenca, tot el terme assolat, feixes d’argila i pols. Ni un arbre, ni una flor que s’espolse el pol•len. I al bell mig, unes caterpillar construction excavator.
Asseguda a la cadira de la sala, abans de donar testimoniatge, he repassat un per un els arguments de la meua declaració.
Porte uns quants dies esbalaïda, tot esperant la primavera. Com qui espera Ulisses acabada la guerra troiana, o qui espera Godot enmig d’un camí d’absència de tot. L’he esperada ben desperta amb ulls i braços oberts per si em pillava descuidada. He notat els símptomes, la pujada de temperatures, la llum solar més clara i duradora, fins i tot l’astènia que m’apega els llençols al cos nit i dia... Tinc, com Estellés, a punt totes les coses però ella no acaba d’arribar.
He aterrat per solars erms d’horts abandonats afectats per programes d’actuacions integrades (PAI). Baldament he buscat pels marges on entre les pedres no es deixaven veure les malves ni els boixacs ataronjats, no hi ha rastre de vegetació. No hi ha cama-roges, ni verdolagues. Tampoc no hi ha olivardes que atreguen les papallones, ni roselles que anuncien l’arribada. No hi ha notícies dels lletsons, ni dels agrets. Només una terra seca i clivellada.
La vesprada s’ha fet llarga i el funcionari de policia m’ha deixat un diari de dimarts passat. Ni mai que ho hagués fet! Abstreta de rastellar horts i pentecostes granades, m’he detingut en una notícia que m’ha corsecat: la nau del Greenspace a València tanca. Un altre espai verd fagocitat pels programes d’actuacions integrades (PAI-PAI).
Demà divendres ens acomiadarem d’un dels pocs llocs on podíem gaudir de música i cultura en directe. Una nau de futur sense despús-demà. Només una taca en quatre anys, el Cabanyaloween censurat. I moltes, moltes nits de marxa. I una, la millor, cosint i cantant.
He escrit la denúncia amb bolígraf verd, per si de cas.
Podeu contextualitzar-la ací
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada