De nou ja estem ací. Per sort per algunes persones, que hem/han pogut sobreviure als Nadals i a les rebaixes, i per desgràcia per a altres, que enyorem/enyoren el relax horari, les reunions d'amics i família... i no fer deures.
Bo, però com bé està allò que és breu, comencem l'any. Us desitgem -el Departament de Valencià- que siga profitós i que sigam capaces d'acomplir tots -gairebé tots!- els nostres bons propòsits del dia 1. Salut!
I per continuar, us propose un parell de comentaris per al grup de Batxiller. Com parlàrem ahir, l'any, a més dels regals de Reis en aquest racó del món tan confortable, han tornar a deixar-nos notícies de guerres i de mort. D'aquestes notícies, que a més d'imatges a la tele o d'articles per comentar, van deixant morts i destrucció, són aquests textos.
Les guerres
És un despropòsit parlar de la violència a Palestina tractant la qüestió com si fos un còmic d'Hazañas Bélicas on els d'un bàndol sempre eren radicalment bons i els altres rotundament dolents. La guerra és una brutal confrontació d'interessos i legitimitats diferents amb arrels profundes en el passat i amb projectes de futur oposats. Tendir a la simplificació és decantar-se cap a la propaganda, i jo em nego tant a ser pro israelià com a defensar Hamàs. No em sembla que sigui aquesta la qüestió.
De fet, ara la qüestió és determinar si Israel té dret a usar tan desproporcionadament la força després de negar-se a aixecar el bloqueig de Gaza, un gest perfectament justificable que podia haver acabat amb els llançaments de coets. I a mi em sembla que la resposta és que no, que no té cap dret a fer ús de tanta força. No es poden provocar centenars de víctimes i milers de malalts, no es pot esclafar una comunitat després d'haver promogut Hamàs quan els convenia i després d'haver dit arreu que la clau de tot estava en la desaparició d'Arafat, que, per cert, si més no contenia els extremismes latents. De fet, des del novembre del 1947, Israel no ha deixat ni un sol dia d'ampliar la seva presència a la zona amb el recolzament implícit d'Occident i comptant amb la històrica divisió del món àrab. I ho ha fet a sang i foc, tal com s'ha escrit sempre la història, de la qual els esdeveniments actuals són un altre trist episodi.
Israel actua massa sovint parapetat darrere l'Holocaust, com si aquells crims l'autoritzessin a ser brutals com els botxins nazis i els seus còmplices, perquè els seguidors de Hitler van tenir còmplices en aquells fets, només cal llegir Hannah Arent. En fi, els últimes dies del món de Bush ens fan caure la cara de vergonya i ens fereixen profundament.
Jordi Coca, Diari AVUI, 9 de gener 2009, versió digital
El segon comentari és un editorial, busqueu-lo a:
Errors i culpes de l'atac a Gaza
divendres, 9 de gener del 2009
dijous, 18 de desembre del 2008
Ací us deixe "material Nadalenc" per passar -o sobreviure- aquestes festes.
Consells per un Nadal més sostenible
El consum desmesurat de les festes nadalenques té repercussions socials, econòmiques i ambientals que podem evitar amb un consum responsable.
-Compra només el necessari i no et deixes seduir per la presentació dels regals.
-Un regal fet per tu té més valor sentimental que un regal comprat.
-Els treball manuals poden ser una font d’imaginació i aprenentatge dels nens i nenes: fes-te els ornaments, fanalets i tions.
-L’estima no es mesura amb el nombre de regals. No tot han de ser regals materials, regala cultura: teatre, circ, cinema, etc.
El consum desmesurat de les festes nadalenques té repercussions socials, econòmiques i ambientals que podem evitar amb un consum responsable.
-Compra només el necessari i no et deixes seduir per la presentació dels regals.
-Un regal fet per tu té més valor sentimental que un regal comprat.
-Els treball manuals poden ser una font d’imaginació i aprenentatge dels nens i nenes: fes-te els ornaments, fanalets i tions.
-L’estima no es mesura amb el nombre de regals. No tot han de ser regals materials, regala cultura: teatre, circ, cinema, etc.
Una bona opció per passar-ho és anar al Teatre Talia, a veure el Musicall, de Yllana_Imprevís. Molt divertit. Per opcions familiars, El circo de la Mujer Serpiente, al teatre Principal, o al teatre de Campanar, Catarastroteatro.... Entre alres molltes opcions...
Elles comenten: Multiaventura als Pirineus
Tracta de uns xiquets que estan planificant el seu viatge de fi de curs per anar-se al dia següent als Pirineus catalans. Estaven molt il.lusionats contant a la seua mestra el que van fer el curs passat i el que els agradaria fer en aquest viatge. Quan van arribar als Pirineus van posar-se a fer excursions. Van escalar diverses muntanyes, fins que van parar a fer un descans i una xiqueta del grup va veure una cova, i va tindre molta curiositat. Llavors va decidir escapar-se per la nit per a descobrir-la . Un grup li va acompanyar per la nit a la cova . Ella deia que havia algun amagatall allí, però van descobrir que no havia cap, que sí vivien abans, però que ja no ho feien. l’únic que van descobrir eren unes cartes velles i arrugades de la xiqueta que vivia feia molt anys en aquesta cova. Eren exactament quatre cartes. Les van llegir: era perfectament una història d'enamorats. Quan van tornar al campament estaven molt contens perquè deien que tenien entre els seus dits uns fets històrics. Eixe viatge els va agradar molt perquè havien fer una cosa molt emocionant.Comentari Personal: la veritat és que m'ha agradat molt aquest llibre. Mostra la vida diària de uns xiquets que es van de fi de curs, les ganes de descobrir coses noves, la innocència per a fugir de l'hotel per la nit i fer tants kilòmetres per arribar a la cova... El principi me va agradar molt, més que el desenllaç i el recomanaria a la meua cosina de vuit anys perquè a ella li agraden molt els llibres d'aventures i més de xiquets de la seua edat. Jo crec que el reflecteix la vida quotidiana de cadascú, i mes de la meua cosina, ja que té la mateixa edat..
Multiaventura als Pirineus
autor/a: Chapa, Josep
il·lustració:
edat recomanada:12: anys
Col·lecció:Esplai
Núm. de pàgines: 96
Preu: 8 €
dimarts, 16 de desembre del 2008
dilluns, 15 de desembre del 2008
Amèlia.
Amèlia , Conte de Clara Bordes, alumna de 1r. de Batxiller, que va guanyar el 1r, premi al concurs literari La Memòria històrica.
“La república va arribar a la primavera. De sobte, i sense sang, en tan sols 36 hores va substituir la monarquia. Un dia i mig per a la història. Coneguts els resultats de les eleccions municipals, Alfons XIII renunciava al tro i abandonava Espanya. Va nàixer, enmig del clamor popular, la Segona República.”
Julián Besteiro, primer president de les Corts Republicanes i rector de la Institució Lliure de l’Ensenyança .(Lavozdegalicia.com)
Deu anys abans de què ningú poguera haver escoltat aquestes paraules...
Plovia, però aquest no va ser un inconvenient perquè jo poguera marxar. Mentre recollia les meues poques pertinences vaig donar-li un últim cop d’ull a la meva habitació. Amb una xicoteta bossa a la mà vaig caminar lentament pels solitaris corredors que s’alçaven dins d’aquella escola.
La vesprada que arribí a aquest gran edifici jo plorava. Plorava com el cel que ara s’acomiadava de mi. Agafada a la brusa de ma mare. No em volia quedar encara que mon pare em va dir que seria el millor per mi. Ara tot allò era del passat. Tot allò havia acabat. Pot ser haguera guanyat molt en aquest col·legi. Per a la meua mare jo ja era tota una dona. Durant els set anys que va durar el mue aprenentatge en aquest recinte, les monges em van ensenyar moltes coses. Ara ja sabia cosir, fins i tot el punt de creu. Podia llegir, clar que només aquells llibres que tenien a la biblioteca de l’escola. Mai ningú hi havia llegit altra cosa, encara que totes les xiques estàvem assabentades de l’existencia de la biblioteca de la mare superiora. Tancada amb clau. També sabia les mil formes de netejar una casa i planxar les camises d’home sense que hi haguera cap arruga. En sabia un poc d’àlgebra i d’aritmètica. Dels rius d’Espanya i de les seves capitals de província. Però tot allò no era comparable amb les coses que no sabia de la vida i de les que prompte m’anava a assabentar.
Tenia quinze anys, era jove i ara, per dir-ho d’alguna manera, n’era lliure d’aquell col·legi que durant set dels meus anys havia passat reclusa al seu interior. Tenia ganes de tornar a la ciutat, vore a la meua família i poder començar els meus estudis a la Universitat.
“La república va arribar a la primavera. De sobte, i sense sang, en tan sols 36 hores va substituir la monarquia. Un dia i mig per a la història. Coneguts els resultats de les eleccions municipals, Alfons XIII renunciava al tro i abandonava Espanya. Va nàixer, enmig del clamor popular, la Segona República.”
Julián Besteiro, primer president de les Corts Republicanes i rector de la Institució Lliure de l’Ensenyança .(Lavozdegalicia.com)
Deu anys abans de què ningú poguera haver escoltat aquestes paraules...
Plovia, però aquest no va ser un inconvenient perquè jo poguera marxar. Mentre recollia les meues poques pertinences vaig donar-li un últim cop d’ull a la meva habitació. Amb una xicoteta bossa a la mà vaig caminar lentament pels solitaris corredors que s’alçaven dins d’aquella escola.
La vesprada que arribí a aquest gran edifici jo plorava. Plorava com el cel que ara s’acomiadava de mi. Agafada a la brusa de ma mare. No em volia quedar encara que mon pare em va dir que seria el millor per mi. Ara tot allò era del passat. Tot allò havia acabat. Pot ser haguera guanyat molt en aquest col·legi. Per a la meua mare jo ja era tota una dona. Durant els set anys que va durar el mue aprenentatge en aquest recinte, les monges em van ensenyar moltes coses. Ara ja sabia cosir, fins i tot el punt de creu. Podia llegir, clar que només aquells llibres que tenien a la biblioteca de l’escola. Mai ningú hi havia llegit altra cosa, encara que totes les xiques estàvem assabentades de l’existencia de la biblioteca de la mare superiora. Tancada amb clau. També sabia les mil formes de netejar una casa i planxar les camises d’home sense que hi haguera cap arruga. En sabia un poc d’àlgebra i d’aritmètica. Dels rius d’Espanya i de les seves capitals de província. Però tot allò no era comparable amb les coses que no sabia de la vida i de les que prompte m’anava a assabentar.
Tenia quinze anys, era jove i ara, per dir-ho d’alguna manera, n’era lliure d’aquell col·legi que durant set dels meus anys havia passat reclusa al seu interior. Tenia ganes de tornar a la ciutat, vore a la meua família i poder començar els meus estudis a la Universitat.
Per continuar llegint, pitgeu el títol.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Més de varietats dialectals.
Aneu a aquest enllaç i trobareu una sessió pràctica de dialectologia.
Per trobar cançons amb diferents variants:
Obrint Pas, senyor pirotècnic, i Camals Mullats , de terres del Nord, Lexu's, S'està fent fosc. Del Central, Roger Mas amb una versió molt íntima de "ni una sola paraula", de la Paulina Rubio... Ah! i a la banda lateral, els d'Antònia Font, de Balears.
Per trobar cançons amb diferents variants:
Obrint Pas, senyor pirotècnic, i Camals Mullats , de terres del Nord, Lexu's, S'està fent fosc. Del Central, Roger Mas amb una versió molt íntima de "ni una sola paraula", de la Paulina Rubio... Ah! i a la banda lateral, els d'Antònia Font, de Balears.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)