Amèlia , Conte de Clara Bordes, alumna de 1r. de Batxiller, que va guanyar el 1r, premi al concurs literari La Memòria històrica.
“La república va arribar a la primavera. De sobte, i sense sang, en tan sols 36 hores va substituir la monarquia. Un dia i mig per a la història. Coneguts els resultats de les eleccions municipals, Alfons XIII renunciava al tro i abandonava Espanya. Va nàixer, enmig del clamor popular, la Segona República.”
Julián Besteiro, primer president de les Corts Republicanes i rector de la Institució Lliure de l’Ensenyança .(Lavozdegalicia.com)
Deu anys abans de què ningú poguera haver escoltat aquestes paraules...
Plovia, però aquest no va ser un inconvenient perquè jo poguera marxar. Mentre recollia les meues poques pertinences vaig donar-li un últim cop d’ull a la meva habitació. Amb una xicoteta bossa a la mà vaig caminar lentament pels solitaris corredors que s’alçaven dins d’aquella escola.
La vesprada que arribí a aquest gran edifici jo plorava. Plorava com el cel que ara s’acomiadava de mi. Agafada a la brusa de ma mare. No em volia quedar encara que mon pare em va dir que seria el millor per mi. Ara tot allò era del passat. Tot allò havia acabat. Pot ser haguera guanyat molt en aquest col·legi. Per a la meua mare jo ja era tota una dona. Durant els set anys que va durar el mue aprenentatge en aquest recinte, les monges em van ensenyar moltes coses. Ara ja sabia cosir, fins i tot el punt de creu. Podia llegir, clar que només aquells llibres que tenien a la biblioteca de l’escola. Mai ningú hi havia llegit altra cosa, encara que totes les xiques estàvem assabentades de l’existencia de la biblioteca de la mare superiora. Tancada amb clau. També sabia les mil formes de netejar una casa i planxar les camises d’home sense que hi haguera cap arruga. En sabia un poc d’àlgebra i d’aritmètica. Dels rius d’Espanya i de les seves capitals de província. Però tot allò no era comparable amb les coses que no sabia de la vida i de les que prompte m’anava a assabentar.
Tenia quinze anys, era jove i ara, per dir-ho d’alguna manera, n’era lliure d’aquell col·legi que durant set dels meus anys havia passat reclusa al seu interior. Tenia ganes de tornar a la ciutat, vore a la meua família i poder començar els meus estudis a la Universitat.
“La república va arribar a la primavera. De sobte, i sense sang, en tan sols 36 hores va substituir la monarquia. Un dia i mig per a la història. Coneguts els resultats de les eleccions municipals, Alfons XIII renunciava al tro i abandonava Espanya. Va nàixer, enmig del clamor popular, la Segona República.”
Julián Besteiro, primer president de les Corts Republicanes i rector de la Institució Lliure de l’Ensenyança .(Lavozdegalicia.com)
Deu anys abans de què ningú poguera haver escoltat aquestes paraules...
Plovia, però aquest no va ser un inconvenient perquè jo poguera marxar. Mentre recollia les meues poques pertinences vaig donar-li un últim cop d’ull a la meva habitació. Amb una xicoteta bossa a la mà vaig caminar lentament pels solitaris corredors que s’alçaven dins d’aquella escola.
La vesprada que arribí a aquest gran edifici jo plorava. Plorava com el cel que ara s’acomiadava de mi. Agafada a la brusa de ma mare. No em volia quedar encara que mon pare em va dir que seria el millor per mi. Ara tot allò era del passat. Tot allò havia acabat. Pot ser haguera guanyat molt en aquest col·legi. Per a la meua mare jo ja era tota una dona. Durant els set anys que va durar el mue aprenentatge en aquest recinte, les monges em van ensenyar moltes coses. Ara ja sabia cosir, fins i tot el punt de creu. Podia llegir, clar que només aquells llibres que tenien a la biblioteca de l’escola. Mai ningú hi havia llegit altra cosa, encara que totes les xiques estàvem assabentades de l’existencia de la biblioteca de la mare superiora. Tancada amb clau. També sabia les mil formes de netejar una casa i planxar les camises d’home sense que hi haguera cap arruga. En sabia un poc d’àlgebra i d’aritmètica. Dels rius d’Espanya i de les seves capitals de província. Però tot allò no era comparable amb les coses que no sabia de la vida i de les que prompte m’anava a assabentar.
Tenia quinze anys, era jove i ara, per dir-ho d’alguna manera, n’era lliure d’aquell col·legi que durant set dels meus anys havia passat reclusa al seu interior. Tenia ganes de tornar a la ciutat, vore a la meua família i poder començar els meus estudis a la Universitat.
Per continuar llegint, pitgeu el títol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada