Fuster, II

El poeta parla –o canta- perquè els altres homes l’entenguen; però justament perquè l’entenguen, perquè li entenguen allò tan dur de transferir que és la melodia secreta del seu somni, ha d’arrancar als mots un dring o una accepció que aspiren a ser-ne paral•lels.

La mordassa: Manuel Garcia Grau.

Ahir es va estrenar a Castelló el muntatge teatral La mordassa, basat en textos del poeta Manuel Garcia Grau. Escoltar la seua poesia, amb música en directe, recordar-la, revisar-la fou un plaer. Ací us deixe un dels poemes:

SENSE LA TERRA PROMESA
Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i
combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i
els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com
l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot,
no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memoria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.


Més poemes a Daltabaix poètic i la pàgina d'Escriptors,cat

50 anys de Nosaltres els valencians

Amb aquest article iniciem una sèrie d'entrades en homenatge a Joan Fuster. El de hui és un article d'ANTONI GÓMEZ. publicat al diari Levante-POSDATA, el 13-1-2012, amb comentari final d'Isidre Crespo:

50 anys de Nosaltres els valencians: El polèmic despertar del poble valencià

Va ser en 1962 quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, el llibre més controvertit i lloat alhora de la historiografia valenciana contemporània. Aquella obra pretenia despertar una societat en «perpètua somnolència digestiva». Cinquanta anys després, els seus interrogants identitaris continuen generant perplexitat i incertesa.

Qui som els valencians? Cap a on anem, d’on venim? En la societat occidental postmoderna, globalitzada, immersa en una crisi econòmica, política i de valors sense precedents, quina és la identitat dels valencians, si és que en tenim alguna? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer a hores d’ara per a respondre als mateixos interrogants que ara fa cinquanta anys es va plantejar Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) —enguany es compleixen també vint anys de la seua mort— per a escriure un dels llibres més polèmics, si més no el més controvertit i lloat alhora, de la historiografia valenciana contemporània. Evidentment, aquesta societat no és la mateixa que aquella d’inici dels anys seixanta del segle passat, han canviat significativament les condicions socials, culturals, polítiques i econòmiques, no cal dir-ho. [...]
Per descomptat, la historiografia posterior i la realitat política ha passat compte d’algunes de les seues propostes essencials: la tesi agrarista, la inexistent burgesia valenciana motor del nacionalisme, l’exclusió dels valencians de parla castellana, la impossibilitat dels Països Catalans… Tanmateix, va ser un revulsiu tan gran que la seua influència ha estat sempre intel•lectualment activa a la universitat i el món de la cultura. Al capdavall, va aconseguir allò que pretenia: despertar una societat en perpètua somnolència digestiva, com escriu en una carta a Josep Pla. Els dogmes i els catecismes polítics van arribar després.

JF.- «La meua posteritat serà de paper.» 

Isidre Crespo R.- Això deia Fuster ja als anys 60. Es veu que està sent-ne alguna cosa més. De manera especial aquest 2012. Ja ho veieu. A fi i efecte que la nostra pàgina siga plural o polifònica, us facilitem altres papers, altres veus “posteriors” a la del Mestre; de segur que ens proporcionaran més estímuls i més pistes de reflexió, que és on apuntem...
FUSTERIANAMENT.

Cinema en valencià

Dimecres 16 de novembre  marxem al cinema  dins la campanya Cinema en valencià  posada en marxa per  l’Oficina de Promoció del Valencià de Burjassot i el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València.

És una oportunit gairebé única de anar al cine per veure pel.lícules d'actualitat -recordeu que Pa negre, per exemple, ha guanyat diversos premis de cinema i és la pel.lícula que representarà l'Acadèmia de cinema  als Òscars.

Totes les sessions són gratuïtes i  tenen  lloc al Centre Cultural Tívoli, els dimecres, a les 20 hores. L'entrada es pot recollir a la taquilla del Tívoli a partir de les 19 hores.


Pa negre: 16 de novembre.
The Road : 23 de novembre (VOS) '
El discurs del rei (VOS). 30 de novembre.

Montserrat Roig: in memoriam.

Una vegada més, Victor Pàmies ens convida a retre un homenatge simultani  des de la  "catosfera" una gran escriptora, Montserrat Roig, morta ara fa 20 anys. I sembla un tòpic, però... com passa els temps!

De la seua obra ja hi ha de veus crítiques i ben sabudes que n'han parlat, també els diversos premis que va guanyar. A mi, dues novel.les em van agradar especialment, Ramona, adéu  -tot un clàssic, ja- i l'hora violeta. 

Hui, per recordar-la, us propose un fragment breu d'un dels seus contes breus, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen

"Però sóc aquí per pregar-te, ara que m'he mort, que resis una mica per a la salvació de la meva ànima. No sé si es pot dir que al llarg de la meva vida he comès algun pecat greu, però, si de cas, no voldria presentar-me allà dalt sense ningú que m'ajudi aquí baix. També voldria estar una estona xerrant amb tu, perquè em temo que aviat faré malves del tot; has estat com una germana i, veuràs, allà dalt no sé ben bé el que m'espera." 

Jornades de Burjassot Violència de gènere i família

L'Ajuntament de Burjassot ens ha fet arribar la convocatòria d'unes JORNADES DE PORTES OBERTES: "VIOLÈNCIA DE GÈNERE I FAMÍLIA",  oferides per els/les educadores de SEAFI (Servei d'Atenció a la Família i la Infància) els DIMARTS a partir de les  18 hores al  CENTRE SOCIAL MUNICIPAL ISAAC PERAL:
-  8 de novembre: "Prevenció de la violència de gènere entre adolescents: el rol de gènere"
- 15 de novembre: Conflictes amb adolescents: prevenció de la violència.
- 22 de novembre: Com afecta la violència de gènere als membres de la família.
Són unes jornades gratuïtes i interessants. Us hi apunteu?

Per tots Sants, les olives a les mans.

Abans que la festa anglosaxona de Halloween s'instal.lara  entre els nostres costums i canviaren les dites com  

Per Tots sants,   
els camps verds      

i els cims blancs. 

pel "truco o trato" -algú sap què vol dir-  l'1 de novembre es celebrava la festa deTots Sants una de les més antigues en el món cristià.    A  primeries del segle VII  el Papa  Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma ( el temple pagà de Tots els Déus, que Marc Agripa havia fet construir a honor de Júpiter) el purificà i consagrà a honor de la Verge i de Tots els Màrtins,  disposà que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació. En aquest dia es sol fer una misa en honor als morts i després, anar al cementiri a dur flors als difunts (costum de visitar als difunts és d'origen romà). Són propis d'aquest dia tres menjars especials: castanyes torrades, moniatos i un tipus de pastisset fets de variades maneres, que en molts llocs reben el nom de panellets.

.  
Si voleu saber més coses dels costums del dia de Tots Sants, podeu visitar aquesta pàgina:  trobareu informació, la recepta dels panellets i alguna cançó popular.

UN DIA QUALSEVOL. Miquel Martí i Pol

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund,

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè

per afirmar una presència

d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

no giraré mai més el cap

per mirar enrera.