Fem xarxa: Shaudin Melgar-Foraster

Hui us presente  Shaudin Melgar. L'acabe de conéixer gràcies a la proposta de l'aPARAULAm . I sí, si aneu al seu bloc o la seguiu per la xarxa ja veureu que ha publicat diversos llibres de narracions i   que escriu regularment al bloc col.lectiu Relats en Català , on si seguiu l'enllaç podeu llegir-ne uns quants.
Aprofite per dur-vos a casa un dels seus contes, un per a xiquets i xiquetes. Espere que us agrade tant com a mi:

L'Onada
Assegut sota un arbre del jardí, la mirada perduda en el firmament, un nen s’amara a poc a poc de nit i de vent. No s’adona dels cotxes que passen accelerats, ni de les pampallugues que fan les finestres aquí i allà; ell només escolta el vent i només s’adona del firmament. I creix una onada, i creix i creix. Una onada feta de meravelles que el vent li canta al nen, una onada de somnis que els estels encenen a la seva ment.

 L’onada l’agombola i ell tanca els ulls i es deixa endur. En obrir-los, es troba flotant enmig de la immensitat. Avall, molt avall, es veu la Terra i, si s’hi acosta –es capbussa dins l’espai–, fins i tot pot veure el seu poble i casa seva i la mare fent el sopar. Torna a pujar amunt, fa unes braçades cap aquí, cap allà, endavant, endarrere i, quan s’adona que l’envolta una solitud imponent, veu allí mateix un corrent tot fet de llum que travessa l’espai. Unes braçades més i, sense pensar-s’hi, es fica dins el corrent i queda envoltat d’estels petitons que aletegen com papallones. Pot sentir com el corrent avança per l’espai a gran velocitat, però allí dins s’hi està bé amb tots aquells estels que aletegen i li fan pessigolletes. S’asseu amb les cames creuades i es deixa portar enllà i enllà i enllà. Si mira avall pot veure uns planetes petits que es donen cops entre ells i reboten com pilotes de goma. O bé d’altres tots envoltats d’anells per on patinen unes noies de color de lluna. I n’hi ha uns plens de forats per on treuen el cap unes criatures d’ulls molts grossos dins dels quals s’hi veuen galàxies senceres. També passa per un lloc on juguen a fet i amagar uns éssers gegantins coberts amb armadures d’or; s’amaguen darrere els planetes i, quan un altre els troba, les seves rialles clares ressonen per l’univers. Una nau espacial passa molt a prop.El nen pensa que ja es hora de tornar a casa, així que treu un braç del corrent, s’agafa a una nansa de la nau i s’allunya cap a la Terra. Se li tanquen els ulls.

 L’onada s’enretira, endormiscada, minva i minva i desapareix. El nen obre els ulls sota l’arbre, parpalleja, fa un gros badall i s’empassa un pessic d’espai. A la seva mirada, el caliu d’una cançó distant.