la columna. El PUNT digital. diumenge, 8 de febrer de 2009
Amics MIQUEL BERGA.
Trobar un amic és un dels atzars més favorables que ens pot proposar la vida. Qui ho negaria? Part del seu valor, però, té a veure amb l'escassetat d'aquesta circumstància. Val més no ser gaire exigent amb l'amistat. Si vols trobar un amic, a vegades convé tancar un ull, i si vols conservar-lo, potser caldrà tancar-los tots dos. L'amistat, sigui com sigui, és un bé de Déu. Diuen que els amics són la manera que té Déu de disculpar-se pels familiars que ens ha donat. En la joventut un no para de fer amics. Més endavant, el tema és veure com es conserven els vells amics. Un mecanisme eficaç, en aquest sentit, és el d'imposar-se obligacions que forcin la freqüentació. El més clàssic és el matrimoni, que, quan es perllonga, pot resultar un exemplar entorn d'amistat. Amb totes les seves virtuts, però, el matrimoni presenta limitacions importants si és l'únic recurs per practicar l'amistat. D'aquí el tradicional èxit de clubs, colles i penyes. Des del meu punt de vista, les més interessants són les que reuneixen personal del mateix sexe. Tot hi és més franc i menys complicat i, per tant, amb més possibilitats que perduri. Un grup d'amigues o un grup d'amics és una cosa que fa molt de goig. En l'últim llibre de Julian Barnes, el prosista més elegant de la seva generació, s'hi descriu l'estat actual de la seva penya amb paraules que retraten els estralls i els consols d'aquestes amistats institucionalitzades. Parla de com, amb els anys, han passat de fer-la setmanal a fer-la anual. De com, a vegades, la trobada sembla el record d'una cosa passada. De com el to ha canviat: del soroll i la competitivitat a la quietud i la indulgència. De com ara, els set supervivents (el més jove, ranejant a la seixantena; el més gran, ben entrats els setanta) tenen una sala privada al restaurant, no pas per donar-se importància, sinó perquè la meitat ja sordegen. De com el cabell és cada vegada més escàs, les ulleres més necessàries i les pròstates més turgents. I, amb tot, diu Barnes, estem la mar d'animats quan coincidim. Senten, suposo, l'escalf de l'amistat perdurable
Amics MIQUEL BERGA.
Trobar un amic és un dels atzars més favorables que ens pot proposar la vida. Qui ho negaria? Part del seu valor, però, té a veure amb l'escassetat d'aquesta circumstància. Val més no ser gaire exigent amb l'amistat. Si vols trobar un amic, a vegades convé tancar un ull, i si vols conservar-lo, potser caldrà tancar-los tots dos. L'amistat, sigui com sigui, és un bé de Déu. Diuen que els amics són la manera que té Déu de disculpar-se pels familiars que ens ha donat. En la joventut un no para de fer amics. Més endavant, el tema és veure com es conserven els vells amics. Un mecanisme eficaç, en aquest sentit, és el d'imposar-se obligacions que forcin la freqüentació. El més clàssic és el matrimoni, que, quan es perllonga, pot resultar un exemplar entorn d'amistat. Amb totes les seves virtuts, però, el matrimoni presenta limitacions importants si és l'únic recurs per practicar l'amistat. D'aquí el tradicional èxit de clubs, colles i penyes. Des del meu punt de vista, les més interessants són les que reuneixen personal del mateix sexe. Tot hi és més franc i menys complicat i, per tant, amb més possibilitats que perduri. Un grup d'amigues o un grup d'amics és una cosa que fa molt de goig. En l'últim llibre de Julian Barnes, el prosista més elegant de la seva generació, s'hi descriu l'estat actual de la seva penya amb paraules que retraten els estralls i els consols d'aquestes amistats institucionalitzades. Parla de com, amb els anys, han passat de fer-la setmanal a fer-la anual. De com, a vegades, la trobada sembla el record d'una cosa passada. De com el to ha canviat: del soroll i la competitivitat a la quietud i la indulgència. De com ara, els set supervivents (el més jove, ranejant a la seixantena; el més gran, ben entrats els setanta) tenen una sala privada al restaurant, no pas per donar-se importància, sinó perquè la meitat ja sordegen. De com el cabell és cada vegada més escàs, les ulleres més necessàries i les pròstates més turgents. I, amb tot, diu Barnes, estem la mar d'animats quan coincidim. Senten, suposo, l'escalf de l'amistat perdurable
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada