En defensa pròpia. Vicent Sanchis. AVUI, 1 de febrer 2009
El català, llengua o dialecte?
En una conversa més o menys pública l’altre dia l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l’escriptor Quim Monzó es van declarar preocupats per l’estat de salut del català, que, al seu parer, cada dia s’assembla més a un dialecte del castellà. Potser els exemples que va triar l’expresident per il·lustrar aquesta angoixa, que en ell és del tot sincera i que ha expressat diverses vegades durant els darrers anys, no van ser del tot encertats. Pujol es fixa bàsicament en les anècdotes. Tot i que les anècdotes solen ser sovint il·lustratives de la categoria. Sigui com sigui, és evident que el pes del castellà sobre el català s’ha fet cada vegada més evident. Palpable. Podria preocupar si es tractés exclusivament de calcs semàntics. Ha de preocupar perquè la tendència va molt més enllà i afecta les estructures sintàctiques pròpies de la llengua. No és ja només que un tenir que substitueixi de manera sistemàtica un haver de o un caldre que. Aquests exemples que tant preocupen la gent de bona fe.
El mimetisme i la dependència van molt més enllà. Fins al punt que les noves paraules o expressions que van entrant per la necessitat d’ús en el català ho fan sempre per la porta del castellà. Fins al punt també que les construccions de les oracions, les frases fetes, l’argot juvenil, tot, absolutament tot, en el català és una adaptació del castellà.
En aquest sentit, només cal mirar el cas gallec. Va ser a Galícia on es va formar la llengua que va anar guanyant territoris cap al sud amb la conquesta cristiana i l’expulsió dels musulmans. Gallec i portuguès van rebre el mateix nom compost durant segles, perquè es tractava del mateix idioma. La història dels dos països es va allunyar políticament quan al segle XVII Portugal es va separar de la Corona espanyola. A partir d’aquell moment els dos idiomes han seguit evolucions diferents. Fins al punt que avui dia els denominats panlusistes –defensors de la confluència del gallec amb el portuguès– són una anècdota. Si aquesta escissió és preocupant per a la vitalitat del gallec, encara ho és més el fet que cada dia aquest idioma s’assembla més al castellà. Sobretot entre els parlants urbans. ¿Quant de temps falta perquè el gallec sigui considerat com la manera peculiar que tenen els gallecs de parlar castellà?
Quan dos idiomes comparteixen territori sempre n’hi ha un que guanya i un altre que perd. Contra els defensors del perversament anomenat bilingüisme, si tots els parlants d’una llengua en dominen una altra de més potent, no es pot evitar una contaminació gradual. Als Països Catalans tots els catalanoparlants es poden expressar perfectament en castellà. I és en aquest idioma que reben una quantitat desmesurada d’influències. El cinema els arriba en castellà, la televisió és majoritàriament en castellà, el castellà és també la llengua de la judicatura, de la delinqüència real o fictícia, dels videojocs, de la majoria de les cançons, de l’humor i la broma, dels molt pobres i dels molt rics, dels turistes que intenten que els entenguin, de la immigració peninsular dels seixanta i de la immigració llatinoamericana del 2000... Del sistema i dels antisistema.
El castellà és la llengua dominant en la majoria dels àmbits. I ha arribat també a ser considerada la llengua de moda entre l’adolescència i la joventut. És evident que no es poden comparar les capacitats d’influència real de l’una i de l’altra. I també ho és que per cada pas que fa el català el castellà en fa vint. Quan teníem quatre canals de televisió, dos en castellà i dos en català, en van arribar dos més en castellà. I dos més. I ara uns vint més gràcies a la implantació de la televisió digital terrestre.
Tot això no només té conseqüències en les arribades o en les desercions lingüístiques, en el nombre de parlants d’un idioma i de l’altre, tot això té un reflex també en l’acomodació, en la còpia, en el calc lingüístics. En la pèrdua de vitalitat del català a l’hora de mantenir estructures pròpies i a l’hora d’innovar, d’acceptar neologismes, de resistir o assumir les influències externes.
El català corre un seriós perill de dialectalització, d’esdevenir un patuès més del castellà. Feta la constatació, advertit el perill, el que no hauria de fer ningú és assumir-ne les conseqüències amb fatalitat, resignar-s’hi. Hi ha moltes maneres de combatre’n els símptomes. Per exemple, si parlem de polítiques públiques, incentivant totes aquelles iniciatives que serveixen per escampar usos i modes entre els joves, en tots els àmbits on s’expressen massivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada