Oda a la Pàtria
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar al banquer Gaspar de Remisa(1784-1847). Va ser publicada l´any 1833 en el diari "El Vapor".És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenòmen de "La Renaixença". Per si us extranya l'ortografia o el lèxic, recordeu l'any en què va ser escrita, abans del procés de normativització!

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;

O serras desiguals, que allí en la patria mia

Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia

Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,

Guaytats per un forat la tomba del Jueu,

E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

Com coneixer pogués lo front de mos parents;

Coneixia també lo só de los torrents

Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors

Ja no conech ni sent com en millors vegadas:

Axi d´arbre migrat á terras apartadas

Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

Qué val que m´haja tret una enganyosa sort

A veurer de mes prop las torres de Castella,

Si lo cant dels trovadors no sent la mia orella,

Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,

E veig del Llobregat la platja serpentina;

Que fora de cantar en llengua llemosina

No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis

Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,

Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis

Per estranya regió l´accent natiu, no plora;

Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,

Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,

Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

En llemosí al Senyor pregaba cada dia,

E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,

En llemosi li parl, que llengua altra no sent,

E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,

Puix surten mas rahons del centre de mon pit.