De totes les notícies d'actualitat, una em resulta particularment dura per les repercussions que té a llarg termini i pel que afecta al vostre futur. El foc.
BOSC CREMAT
Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?
Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.
Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent remorós també us parla, i esment us demana
la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.
Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop
han fruitat:què hi trobaríem si es tornen arena i desert?
Els boscos els guarden
i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i lluita la vil escomesa dels seus assassins.
I adéu, adéu, encara a l'au, als cims;
a la terra acerba, irreversible,
dels ciments i la cuirassa,
desnerida;
a la terra brava que ens tenia,
devastada, a tu i a mi,
que ens tenia,
a la terra pia que hem vist caure;
i a l'ermita, a l'aguilot:
al frau roí d'un temps
que ara hem vist esgavellar-se.
(dins "Perquè res no ha estat maleït", 2002)
Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?
Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.
Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent remorós també us parla, i esment us demana
la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.
Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?
Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.
Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent remorós també us parla, i esment us demana
la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.
Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop
han fruitat:què hi trobaríem si es tornen arena i desert?
Els boscos els guarden
i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i lluita la vil escomesa dels seus assassins.
Els boscos els guarden
i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i lluita la vil escomesa dels seus assassins.
I adéu, adéu, encara a l'au, als cims;
a la terra acerba, irreversible,
dels ciments i la cuirassa,
desnerida;
a la terra brava que ens tenia,
devastada, a tu i a mi,
que ens tenia,
a la terra pia que hem vist caure;
i a l'ermita, a l'aguilot:
al frau roí d'un temps
que ara hem vist esgavellar-se.
(dins "Perquè res no ha estat maleït", 2002)
I adéu, adéu, encara a l'au, als cims;
a la terra acerba, irreversible,
dels ciments i la cuirassa,
desnerida;
a la terra brava que ens tenia,
devastada, a tu i a mi,
que ens tenia,
a la terra pia que hem vist caure;
i a l'ermita, a l'aguilot:
al frau roí d'un temps
que ara hem vist esgavellar-se.
(dins "Perquè res no ha estat maleït", 2002)
a la terra brava que ens tenia,
devastada, a tu i a mi,
que ens tenia,
a la terra pia que hem vist caure;
i a l'ermita, a l'aguilot:
al frau roí d'un temps
que ara hem vist esgavellar-se.
(dins "Perquè res no ha estat maleït", 2002)
1 comentari:
Maleït juliol, i maleït l'any que portem, ens ho han capirat tot, fins i tot el paisatge que ens envolta, per sort ens queda la poesia i tant la de Maia Àngels Anglada com la de Roger Costa-Pau, són punyents però meravellosos.
Un bocinet de claror entre tanta boira!
Publica un comentari a l'entrada