divendres, 28 de gener del 2011

Petit record a Nereida.

Hui fa una setmana.
LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
Miquel Martí i Pol.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Anna m'agrada molt el poema em sent identificada amb el que diu...

Anònim ha dit...

Que bonic m´ha fet plorar i tot :´(

Anna Gascon ha dit...

És el que té la poesia. La bona. L'essencial. Posar paraules a sentiments i emocions d'una manera "especial" de manera que ens semblen propis, i, al mateix temps, universals. M'alegre que us agrade. De cor.

Unknown ha dit...

Molt bonic el poema, com era Nereida.

Anònim ha dit...

Benvolguda Anna, quin post més bonic!!! Quan les paraules ploren, els ulls s'aneguen de llàgrimes. Salutacions.
Francesc