Contra la violència masclista. Torna-m’ho a dir.

Jo era molt jove… als vint-i-un no tens idea de res. El món és increïble i s’obri a tu, però… quan t’obris al món, la cosa canvia.

No pensava que anava a ser així, aquell xic ho tenia tot. Tot el que un xic ha de tindre.  Era tendre, intel·ligent i amable, però les aparences enganyen, veritat?

Qui m’anava a dir que tot el que em donava m’ho anava a llevar?

Apretares les cadenes del pardalet que feres de mi, d’una forma tan suau, que ni et vaig vore. Jurares, algun dia, els dos seríem lliures. Una altra promesa trencada, estimat. Tancada a la gàbia d’or que feres per a mi, no tinc més remei que continuar veient com acabes en tot el que un dia vaig somiar. A través dels barrots que m’imposares, recorde que alguna volta vaig imaginar que seria lliure i em pregunte ara si val la pena.

Lliure? Per tornar a viure aquesta vida de merda i que talles de nou les meues ales?

Açò no és vida, és captiveri. Un captiveri immoral al qual no vols posar fi.

Doncs, bé, intenta-ho de nou. Aquest rossinyol no cantarà una nota més, no tornaré a cridar. Quan em colpeges, mira’m als ulls i digues si et sents més home quan toque terra, desfeta en llàgrimes. Digues si la força de les teues cruels mans és més intensa que la dels meus crits de ràbia i tristesa.

Quan toque terra, jura’m que m’estimes amb la teua veu afectada per la beguda. 

Torna-m’ho a dir, perquè ja no et crec.

Carla, Maria i Anna, de 4C