Us recomanem aquesta proposta, no només pel que té de solidari, sinó també per la qualitat de les intervencions. Especialment, pel que fa a la nostra llengua, si ens en canten i conten.
BLOC D'AJUDA PER ALS I LES ESTUDIANTS DE VALENCIÀ. en construcció
dijous, 29 de gener del 2009
dimarts, 20 de gener del 2009
Trobada 2009
Dades a recordar:
Els treballs del Sambori s'han de lliurar abans del 30 de gener.
La rifa aban d'acabar febrer. Recordeu, també, que és necessari l'esforç de vendre les paperetes per tal de fer possible la trobada.
Els treballs del Sambori s'han de lliurar abans del 30 de gener.
La rifa aban d'acabar febrer. Recordeu, també, que és necessari l'esforç de vendre les paperetes per tal de fer possible la trobada.
Un euro llavor de pau, Escola Valenciana
Escola Valenciana i la Unesco presenten una campanya adreçada al dret de l'educació dels infants de Gaza: Campanya Un euro llavor de pau.
Per seguir la notícia, clica ací
Per seguir la notícia, clica ací
dilluns, 19 de gener del 2009
La dixi.
LA DIXI I LES CATEGORIES LÈXIQUES I GRAMATICALS
La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un element díctic depèn precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de parla.
En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor, que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors (dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).
La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor, però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.
La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.
Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple, el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat respecte a l’emissor i el segon, llunyania.
Un enunciat amb elements díctics sols pot ésser interpretat correctament en relació amb la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar una nota del tipus Tornaré d’aquí a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les 15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc minuts després de quin moment?)
La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un element díctic depèn precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de parla.
En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor, que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors (dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).
La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor, però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.
La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.
Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple, el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat respecte a l’emissor i el segon, llunyania.
Un enunciat amb elements díctics sols pot ésser interpretat correctament en relació amb la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar una nota del tipus Tornaré d’aquí a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les 15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc minuts després de quin moment?)
Per trobar més informació, podeu anar ací
dijous, 15 de gener del 2009
Una de febles
Pronoms febles
PRONOMS FEBLES.
Els pronoms febles van sempre al costat del verb que complementen. Poden anar sols o combinats amb altres. Es col·loquen darrera el verb en infinitiu, gerundi i imperatiu. En els altres casos es posen davant. Quan es tracta de perífrasis verbals, la col·locació és opcional (però sempre aniran tots els pronoms junts, davant o darrera el verb):
Envieu-li per correu.
Me n’aniré demà.
Hi ha pronoms febles invariables (les, li, ho, hi), però d’altres poden tenir dues, tres i fins a quatre formes diferents (me / ’m / em / m’ ).
FUNCIONS
1ª PERSONA: CD, CI
Sing.: me, m´, em, ´m
Plur.: nos, ens, ´ns
2ª PERSONA: CD, CI
Sing:te, t´, et, ´t
Plur:vos, us
3ªPERSONA::CD, ATRIB., CI.
PRONOMS FEBLES.
Els pronoms febles van sempre al costat del verb que complementen. Poden anar sols o combinats amb altres. Es col·loquen darrera el verb en infinitiu, gerundi i imperatiu. En els altres casos es posen davant. Quan es tracta de perífrasis verbals, la col·locació és opcional (però sempre aniran tots els pronoms junts, davant o darrera el verb):
Envieu-li per correu.
Me n’aniré demà.
Hi ha pronoms febles invariables (les, li, ho, hi), però d’altres poden tenir dues, tres i fins a quatre formes diferents (me / ’m / em / m’ ).
FUNCIONS
1ª PERSONA: CD, CI
Sing.: me, m´, em, ´m
Plur.: nos, ens, ´ns
2ª PERSONA: CD, CI
Sing:te, t´, et, ´t
Plur:vos, us
3ªPERSONA::CD, ATRIB., CI.
Sing.: lo, l´, el, ´l, la, l´
li (hi) (CI)
Sing./Plur.: se, s´, es, ´s
Plur.: los, els, ´ls, les, los, els, ´ls
NEUTRE O INDETERMINAT: CD, ATRIB.
Sing./Plur.: ho
ADVERBIALS: CD,ATRIB., CRV,CC, CI, CPRED.
Sing./Plur.: en, n´, ne, ´n
hi
Els pronoms es poden posar darrera del verb quan acaba en consonant o semivocal; sempre se separen del verb amb un guionet (doneu-me). I s´apostrofen quan el verb acaba en vocal (dóna'm). Si no van apostrofades, se separen del verb amb un guionet (torna-hi).
També es poden posar davant del verb. Quan comença en consonant, s’escriuen separades del verb (ens renya) i, si comença per vocal, es poden apostrofar (m'agrada). Si no van apostrofades, s’escriuen separades del verb (ho accepta).
Si el verb acaba en semivocal, no s´apostrofen; sempre se separen del verb amb un guionet (preneu-lo).
Les formes me, nos, te, vos, se, lo, la, los, les, li, ho, ne, hi s’anomenen plenes.
Les formes ‘m, ‘ns, ‘t, us, ‘s, ‘l, ‘ls, ‘n s’anomenen reduïdes .
Les formes em, ens, et, es, el, els, en s’anomenen reforçades.
Les formes m’, t’, s’, l’, n’ s’anomenen elidides.
Es recomana escriure la forma plena se davant els verbs que comencen amb el so [s] escrit s o c:
Se celebra cada any.
li (hi) (CI)
Sing./Plur.: se, s´, es, ´s
Plur.: los, els, ´ls, les, los, els, ´ls
NEUTRE O INDETERMINAT: CD, ATRIB.
Sing./Plur.: ho
ADVERBIALS: CD,ATRIB., CRV,CC, CI, CPRED.
Sing./Plur.: en, n´, ne, ´n
hi
Els pronoms es poden posar darrera del verb quan acaba en consonant o semivocal; sempre se separen del verb amb un guionet (doneu-me). I s´apostrofen quan el verb acaba en vocal (dóna'm). Si no van apostrofades, se separen del verb amb un guionet (torna-hi).
També es poden posar davant del verb. Quan comença en consonant, s’escriuen separades del verb (ens renya) i, si comença per vocal, es poden apostrofar (m'agrada). Si no van apostrofades, s’escriuen separades del verb (ho accepta).
Si el verb acaba en semivocal, no s´apostrofen; sempre se separen del verb amb un guionet (preneu-lo).
Les formes me, nos, te, vos, se, lo, la, los, les, li, ho, ne, hi s’anomenen plenes.
Les formes ‘m, ‘ns, ‘t, us, ‘s, ‘l, ‘ls, ‘n s’anomenen reduïdes .
Les formes em, ens, et, es, el, els, en s’anomenen reforçades.
Les formes m’, t’, s’, l’, n’ s’anomenen elidides.
Es recomana escriure la forma plena se davant els verbs que comencen amb el so [s] escrit s o c:
Se celebra cada any.
divendres, 9 de gener del 2009
Bon any per tothom. Si ens deixen...
De nou ja estem ací. Per sort per algunes persones, que hem/han pogut sobreviure als Nadals i a les rebaixes, i per desgràcia per a altres, que enyorem/enyoren el relax horari, les reunions d'amics i família... i no fer deures.
Bo, però com bé està allò que és breu, comencem l'any. Us desitgem -el Departament de Valencià- que siga profitós i que sigam capaces d'acomplir tots -gairebé tots!- els nostres bons propòsits del dia 1. Salut!
I per continuar, us propose un parell de comentaris per al grup de Batxiller. Com parlàrem ahir, l'any, a més dels regals de Reis en aquest racó del món tan confortable, han tornar a deixar-nos notícies de guerres i de mort. D'aquestes notícies, que a més d'imatges a la tele o d'articles per comentar, van deixant morts i destrucció, són aquests textos.
Les guerres
És un despropòsit parlar de la violència a Palestina tractant la qüestió com si fos un còmic d'Hazañas Bélicas on els d'un bàndol sempre eren radicalment bons i els altres rotundament dolents. La guerra és una brutal confrontació d'interessos i legitimitats diferents amb arrels profundes en el passat i amb projectes de futur oposats. Tendir a la simplificació és decantar-se cap a la propaganda, i jo em nego tant a ser pro israelià com a defensar Hamàs. No em sembla que sigui aquesta la qüestió.
De fet, ara la qüestió és determinar si Israel té dret a usar tan desproporcionadament la força després de negar-se a aixecar el bloqueig de Gaza, un gest perfectament justificable que podia haver acabat amb els llançaments de coets. I a mi em sembla que la resposta és que no, que no té cap dret a fer ús de tanta força. No es poden provocar centenars de víctimes i milers de malalts, no es pot esclafar una comunitat després d'haver promogut Hamàs quan els convenia i després d'haver dit arreu que la clau de tot estava en la desaparició d'Arafat, que, per cert, si més no contenia els extremismes latents. De fet, des del novembre del 1947, Israel no ha deixat ni un sol dia d'ampliar la seva presència a la zona amb el recolzament implícit d'Occident i comptant amb la històrica divisió del món àrab. I ho ha fet a sang i foc, tal com s'ha escrit sempre la història, de la qual els esdeveniments actuals són un altre trist episodi.
Israel actua massa sovint parapetat darrere l'Holocaust, com si aquells crims l'autoritzessin a ser brutals com els botxins nazis i els seus còmplices, perquè els seguidors de Hitler van tenir còmplices en aquells fets, només cal llegir Hannah Arent. En fi, els últimes dies del món de Bush ens fan caure la cara de vergonya i ens fereixen profundament.
Jordi Coca, Diari AVUI, 9 de gener 2009, versió digital
El segon comentari és un editorial, busqueu-lo a:
Errors i culpes de l'atac a Gaza
Bo, però com bé està allò que és breu, comencem l'any. Us desitgem -el Departament de Valencià- que siga profitós i que sigam capaces d'acomplir tots -gairebé tots!- els nostres bons propòsits del dia 1. Salut!
I per continuar, us propose un parell de comentaris per al grup de Batxiller. Com parlàrem ahir, l'any, a més dels regals de Reis en aquest racó del món tan confortable, han tornar a deixar-nos notícies de guerres i de mort. D'aquestes notícies, que a més d'imatges a la tele o d'articles per comentar, van deixant morts i destrucció, són aquests textos.
Les guerres
És un despropòsit parlar de la violència a Palestina tractant la qüestió com si fos un còmic d'Hazañas Bélicas on els d'un bàndol sempre eren radicalment bons i els altres rotundament dolents. La guerra és una brutal confrontació d'interessos i legitimitats diferents amb arrels profundes en el passat i amb projectes de futur oposats. Tendir a la simplificació és decantar-se cap a la propaganda, i jo em nego tant a ser pro israelià com a defensar Hamàs. No em sembla que sigui aquesta la qüestió.
De fet, ara la qüestió és determinar si Israel té dret a usar tan desproporcionadament la força després de negar-se a aixecar el bloqueig de Gaza, un gest perfectament justificable que podia haver acabat amb els llançaments de coets. I a mi em sembla que la resposta és que no, que no té cap dret a fer ús de tanta força. No es poden provocar centenars de víctimes i milers de malalts, no es pot esclafar una comunitat després d'haver promogut Hamàs quan els convenia i després d'haver dit arreu que la clau de tot estava en la desaparició d'Arafat, que, per cert, si més no contenia els extremismes latents. De fet, des del novembre del 1947, Israel no ha deixat ni un sol dia d'ampliar la seva presència a la zona amb el recolzament implícit d'Occident i comptant amb la històrica divisió del món àrab. I ho ha fet a sang i foc, tal com s'ha escrit sempre la història, de la qual els esdeveniments actuals són un altre trist episodi.
Israel actua massa sovint parapetat darrere l'Holocaust, com si aquells crims l'autoritzessin a ser brutals com els botxins nazis i els seus còmplices, perquè els seguidors de Hitler van tenir còmplices en aquells fets, només cal llegir Hannah Arent. En fi, els últimes dies del món de Bush ens fan caure la cara de vergonya i ens fereixen profundament.
Jordi Coca, Diari AVUI, 9 de gener 2009, versió digital
El segon comentari és un editorial, busqueu-lo a:
Errors i culpes de l'atac a Gaza
Subscriure's a:
Missatges (Atom)