50 anys ‘Nosaltres, els valencians’

La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València ha organitzat un seguit d’activitats amb motiu dels cinquanta anys de la publicació de
  Nosaltres, els valencians (1962)

El primer acte  és la taula redona
‘50 anys de Nosaltres, els valencians (1962-2012)’, 
dijous 16 de febrer a les 18 hores en l’Aula Magna de La Nau. Hui també s’inaugura, a les 20 hores, en la Sala Estudi General de La Nau, l’exposició ‘Joan Fuster. Nosaltres, els valencians (1962-2012), que estarà oberta fins el 18 de març.
En la taula redona intervindran Joaquim Molas (catedràtic de Literatura de la Universitat de Barcelona); Francesc de Paula Burguera (periodista i escriptor); Vicent Pitarch (lingüista i membre de l’Institut d’Estudis Catalans); i Antoni Furió (catedràtic d’Història de la Universitat de València), tots ells moderats per Ferran Carbó (coordinador de la Càtedra Joan Fuster).

Dimecres 29 de febrer, a les 19:30 hores, a la Capella de La Nau, es realitzarà el concert Música a l’entorn de Joan Fuster. Els intèrprets són Maria de los Llanos, soprano, i Adrià Gràcia, piano. La programació inclou música per a poemes d’Apel·les Mestres, Xavier Casp, Bernat Artola, Maria Antònia Salvà, Miquel Duran, Lluís Guarner, Francesc Almela i Vives i Joan Fuster.

Dijous 1 de març, a les 12 hores, al Paranimf de la Nau, es lliuraran els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. També hi haurà una conferència de Jaume Cabré, La creació del món
Per a més informació, podeu llegir el Tríptic informatiu

Auques per 1r.

 Què és una auca?

Un conjunt d'estampes o il.lustracions acompanyades cadascuna d'un text, disposades generalment en un sol full de paper, i de diversos temes: biografia, història, succés,etc. Solen ser 24 o 48, en tot cas un  múltiple de 4.

La característica principal de l'auca és  que la llegenda al peu  de vinyeta està escrita en vers (rodolins, tercetes o quartetes). El dibuix s'ha d'ajustar al vers. A vegades hi ha fotografies. No s'ha de confondre amb el còmic, ja que el text d'aquest, no està condicionat per la mètrica i la rima, sinó que es troba dins de bombolles.
Mireu l'auca d'Enric Valor:

 

O la d'Estellés
O la de Jaume I
 El treball de hui per acabar a casa:
1.- Escriviu un conte, una història o una biografia o busqueu  cap que us agrade (podeu fer una ullada a la pàgina de contes clàssics   o si voleu alguna cosa més actual, a la de llegendes urbanes)

2.- Resumiu-la en 24 o 48,( en tot cas un  múltiple de 4) parts. Intenteu redactar amb rodolins.
3.- Dibuixeu les il.lustracions que s'ajustarien al text d'abans. O bé busqueu imatges adients.
Bona feina!

Ovidi Montllor. 70 anys.

Ovidi Montllor, a més de cantant, actor i pallasso fou també poeta. Dos llibres apleguen la seva obra literària i gràfica:Poemes i cançons (Barcelona, Galba, 1978), amb pròleg de Joan Fuster i epíleg de Montserrat Roig, i el recull Poemes i dibuixos (Barcelona, Taller Picasso, 1985)

Ahir hagués fet 70 anys. Felicitats!

M'aclame a tu
(Vicent Andrés Estellés - Ovidi Montllor)

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Wisława Szymborska. Per recordar.

La poetessa polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura el 1996, ha mort hui, als 88 anys.
SOTA UNA PETITA ESTRELLA
Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc. Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí. Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.
Dispenseu-me, deserts, per no córrer a trobar-vos amb un got d’aigua.
I tu, esparver, el mateix de tants anys, en la mateixa gàbia,
contemplant, immòbil, sempre el mateix punt,
perdona’m, encara que només siguis un ocell dissecat.
[...]
No em retreguis, llenguatge, que et demani prestades paraules patètiques, i que després esmerci penes i treballs per fer que pareguin lleugeres.

«Cebula», de Wisława Szymborska from blocsdelletres on Vimeo. Les lletres en versió original i català, ací
Wislawa Szymborska
Visita per més poemes Bibliopoemes

Fuster, II

El poeta parla –o canta- perquè els altres homes l’entenguen; però justament perquè l’entenguen, perquè li entenguen allò tan dur de transferir que és la melodia secreta del seu somni, ha d’arrancar als mots un dring o una accepció que aspiren a ser-ne paral•lels.

La mordassa: Manuel Garcia Grau.

Ahir es va estrenar a Castelló el muntatge teatral La mordassa, basat en textos del poeta Manuel Garcia Grau. Escoltar la seua poesia, amb música en directe, recordar-la, revisar-la fou un plaer. Ací us deixe un dels poemes:

SENSE LA TERRA PROMESA
Aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes.
Aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires.
Aquesta terra t’ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquesta terra t’ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així, t’alçares i
combateres.
Aquesta pàtria t’ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquests tossals t’han engendrat la consciència i el nom, i
els escoltes.
Aquest país t’ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t’ha vist créixer sense llibertat, i sols Déu sap com
l’estimes.
Aquell país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i, malgrat tot,
no callares.
Aquest poble t’ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat: missatge de segles,
obsessió de realitats,
veu, memoria, món, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat i has viscut.


Més poemes a Daltabaix poètic i la pàgina d'Escriptors,cat

50 anys de Nosaltres els valencians

Amb aquest article iniciem una sèrie d'entrades en homenatge a Joan Fuster. El de hui és un article d'ANTONI GÓMEZ. publicat al diari Levante-POSDATA, el 13-1-2012, amb comentari final d'Isidre Crespo:

50 anys de Nosaltres els valencians: El polèmic despertar del poble valencià

Va ser en 1962 quan Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians, el llibre més controvertit i lloat alhora de la historiografia valenciana contemporània. Aquella obra pretenia despertar una societat en «perpètua somnolència digestiva». Cinquanta anys després, els seus interrogants identitaris continuen generant perplexitat i incertesa.

Qui som els valencians? Cap a on anem, d’on venim? En la societat occidental postmoderna, globalitzada, immersa en una crisi econòmica, política i de valors sense precedents, quina és la identitat dels valencians, si és que en tenim alguna? Aquestes són les preguntes que ens hauríem de fer a hores d’ara per a respondre als mateixos interrogants que ara fa cinquanta anys es va plantejar Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) —enguany es compleixen també vint anys de la seua mort— per a escriure un dels llibres més polèmics, si més no el més controvertit i lloat alhora, de la historiografia valenciana contemporània. Evidentment, aquesta societat no és la mateixa que aquella d’inici dels anys seixanta del segle passat, han canviat significativament les condicions socials, culturals, polítiques i econòmiques, no cal dir-ho. [...]
Per descomptat, la historiografia posterior i la realitat política ha passat compte d’algunes de les seues propostes essencials: la tesi agrarista, la inexistent burgesia valenciana motor del nacionalisme, l’exclusió dels valencians de parla castellana, la impossibilitat dels Països Catalans… Tanmateix, va ser un revulsiu tan gran que la seua influència ha estat sempre intel•lectualment activa a la universitat i el món de la cultura. Al capdavall, va aconseguir allò que pretenia: despertar una societat en perpètua somnolència digestiva, com escriu en una carta a Josep Pla. Els dogmes i els catecismes polítics van arribar després.

JF.- «La meua posteritat serà de paper.» 

Isidre Crespo R.- Això deia Fuster ja als anys 60. Es veu que està sent-ne alguna cosa més. De manera especial aquest 2012. Ja ho veieu. A fi i efecte que la nostra pàgina siga plural o polifònica, us facilitem altres papers, altres veus “posteriors” a la del Mestre; de segur que ens proporcionaran més estímuls i més pistes de reflexió, que és on apuntem...
FUSTERIANAMENT.