UN POEMA de Nadià Anjoman en el
Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar i no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan
sent amargor?
Ai, el puny de l’opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puga ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
Amb aflicció i tristesa.
He nascut per al no-res.
La meua boca hauria d’estar segellada.
Ai, cor meu, tu saps que és primavera
i hora de celebrar-lo.
Què hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silencia molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons des del meu cor,
Que em recorden
El dia que reentaré aquesta gàbia
I volaré d’aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.
Del poemari Jo, que no he valgut més que els budells d'un gos, publicat per Edicions 96, a la col.lecció Razef. Versions de Josep Vicent Cabrera.
Pepa
Espasa, obra plàstica http://www.pepaespasa.eu
Nadià
Anjoman, poemes
Josep Vicent Cabrera, traducció i recitació http://versostriats.blogspot.com
Maria
Josep Escrivà, recitació http://burreracomprimida.blogspot.com
(bloc col.lectiu)
Marta Espinós, improvisació al piano http://www.martaespinos.com
Edicions
96, publicació del poemari JO, QUE NO HE VALGUT ELS BUDELLS D'UN GOS http://www.edicions96.com
1 comentari:
Gràcies pel teu compromís i per la teua sensibilitat. Nadià Anjoman va ser una víctima molt jove, però gràcies a no haver renunciat a la poesia ara ens pot servir de far que ens il·lumina en aquest camí d'esperança. Com diu Pepa Espasa, l'artista que em va explicar el cas de la poeta Anjoman: "contra la violència de gènere, art des de l'esperança".
Una abraçada, i moltes energies per a continuar endavant.
Publica un comentari a l'entrada