Ha arribat setembre
En l’actualitat finalitzar les vacances per als joves es finalitzar el temps que anomenaríem “llibertat”. Durant aquest temps, parlant clar i ras, no fas res. Amb això vull dir que pràcticament no tens obligacions i moltes vegades les poques que tens són oblidades al rentaplats buit, o a la llavadora plena o inclòs al llit malament fet. Alguns joves aprofiten l’estiu per a viatjar, els més afortunats; altres busquen algun treball mal pagat per estalviar alguns diners.
Hem patit aquesta generació un canvi tan gran respecte a les anteriors que ara sofrim la síndrome postvacances i una gran aversió al estudi? Hem estat educats per no “gaudir” o aprofitar les nostres responsabilitats? A soles tens que observar al teu voltant i ser-ne jutge. La cançó dels anuncis de El Corte Ingles no contagia la suficient alegria.
Personalment no sé si jo també patisc la síndrome postvacances o si assoles tinc son als matins de setembre però aquestes primeres setmanes de curs costa molt agafar el llapis. Però en realitat no ho faig sense ganes. Per a mi aquest es el “preu” que s’ha de pagar pels quasi tres mesos lliure de responsabilitats i deures. No cregueu que no podem queixar-nos?
Esperem amb ànsia l’estiu 2010. (Clara Bordes)
En l’actualitat finalitzar les vacances per als joves es finalitzar el temps que anomenaríem “llibertat”. Durant aquest temps, parlant clar i ras, no fas res. Amb això vull dir que pràcticament no tens obligacions i moltes vegades les poques que tens són oblidades al rentaplats buit, o a la llavadora plena o inclòs al llit malament fet. Alguns joves aprofiten l’estiu per a viatjar, els més afortunats; altres busquen algun treball mal pagat per estalviar alguns diners.
Hem patit aquesta generació un canvi tan gran respecte a les anteriors que ara sofrim la síndrome postvacances i una gran aversió al estudi? Hem estat educats per no “gaudir” o aprofitar les nostres responsabilitats? A soles tens que observar al teu voltant i ser-ne jutge. La cançó dels anuncis de El Corte Ingles no contagia la suficient alegria.
Personalment no sé si jo també patisc la síndrome postvacances o si assoles tinc son als matins de setembre però aquestes primeres setmanes de curs costa molt agafar el llapis. Però en realitat no ho faig sense ganes. Per a mi aquest es el “preu” que s’ha de pagar pels quasi tres mesos lliure de responsabilitats i deures. No cregueu que no podem queixar-nos?
Esperem amb ànsia l’estiu 2010. (Clara Bordes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada